He formulat en plural la pregunta que consta en el títol d'aquesta columna, però, de fet, me la vaig fer en singular després de veure per segon cop Bright star, de Jane Campion, i haver-me passat mitja pel·lícula plorant. De fet, podria ser que consideréssim que la pregunta només la podem respondre en singular aquells que plorem al cine, ja que n'hi ha que diuen que mai ho fan. Tanmateix, el plural no em sembla impertinent perquè el cinema, de manera particular la gran fàbrica de ficcions encara anomenada Hollywood i els seus imitadors, ha creat situacions, sovint forçant les emocions amb una càrrega dramàtica o abusant de la música, a la recerca descarada de les nostres llàgrimes. Jo he plorat molts cops al cine pensant que no hi havia dret que ens vinguessin a buscar les llàgrimes d'aquella manera, que aprofitaven que la imatge cinematogràfica ens aclapara sense permetre'ns escapar o prendre'n distància. Potser és que, com temo, sóc una ploramiques, però reconec que he plorat a contracor veient pel·lícules infectes o d'altres que no ho són, però són tramposes. En fi, parlo del cinema, però també he llepat amb telefilms barats i serials indescriptibles. I he arribat a pensar que aquelles llàgrimes no eren meves, sinó que rajaven d'un lloc on, sense que hi poguéssim fer res, ens havien construït un imaginari amb tòpics sentimentals. Dic això perquè no sé si també els passa, però hi ha vegades en què sento que ploro amb llàgrimes meves sense saber del tot d'on surten. Sé que vorejo la impudícia, però em va passar l'altre dia amb Bright star, tan romàntica i a la vegada tan sòbria, i així és que em vaig tornar a preguntar què em fa plorar al cinema. Em vaig adonar que encara em fa plorar l'amor que ensopega amb la mort. Però sobretot que continua emocionant-me que se sàpiguen mostrar els sentiments, que és una cosa molt delicada. Feia temps que no veia un estat d'enamorament tan creïble al cine. Amb la seva bellesa i el seu dolor. Potser va ser això.