Quan algú diu que tots els països són interdependents o que Catalunya haurà de mantenir sempre lligams específics amb Espanya és que no té clar de què parlem quan parlem d'independència. Miri, senyor Mas: d'interdependència, la mateixa que tenen Itàlia i França, posem per cas; i de lligams especials, els que conserva Portugal. La independència és un afer polític, que no hauria d'afectar els sentiments de la gent; si algú estima Espanya, la continuarà estimant i, com que la independència no estableix barreres físiques ni trasllada el país a mil km de distància, qui faci vacances al “pueblo”continuarà anant-hi. Una altra cosa és com el rebran, venint d'una Catalunya independent. Vull dir amb això que tirar aigua al vi no és altra cosa que ensenyar poca convicció en la independència com a objectiu nacional, per més dret a decidir que es proclami en campanya.

Malgrat aquesta prevenció he dit més d'una vegada que Convergència, en la persona d'Artur Mas, ha fet un gir cap al futur; ha deixat enrere la retòrica d'anar a buscar bocinets de competències i/o recursos a Madrid, sigui amb el cove del peix, sigui a les estovalles del Majestic. No vol dir que no ho faci: vol dir que ja no s'atreveix a dir-nos que aquest és el camí. Això significa que els catalans –també els que voten Convergència– han canviat, i més que no pas el mateix Artur Mas, que al capdavall és un polític i ara mateix està apamant la llargada del llençol, no fos que per tapar-se el cap li quedessin els peus al descobert. Per això, al costat d'aquesta opció caracteritzada per la tebior i la prudència, és imprescindible que al Parlament hi hagi un independentisme clar, contundent i, si pot ser, intel·ligent. Quan dic intel·ligent vull dir amb la dosi de flexibilitat i adequació a la realitat que a vegades no sé veure en els discursos que m'arriben.

Per exemple, crec que aquest independentisme flexible hauria de facilitar la investidura d'Artur Mas, si resulta el candidat més votat, com apunten les enquestes. No estic parlant de govern, ni tan sols de facilitar la marxa del govern: una de les feines de l'independentisme ha de ser denunciar lleis tan tramposes com la de les vegueries. Però si la gent vol que governi Artur Mas, s'hauria de fer possible que ho faci. Per què? Perquè moltíssims votants de CiU són part del gruix sobiranista del país, i no s'hi val a introduir aquí fractures i empipaments, i perquè estem parlant de construir una majoria social, i això reclama poques suspicàcies i cap ressentiment. No cal que patim: presidir l'autonomia, amb la frustració que això comporta, sumat a la crisi multifacètica que viu el país, és una bona conjuntura per adonar-se –govern i governats-- que amb una mà lligada a l'esquena no ens en sortirem. La història del concert econòmic com a dret a decidir és un catúfol, però potser cal estavellar-se contra aquest impossible per avançar de debò cap a la independència.

Parlem-ne un moment: l'Espanya democràtica, que és el projecte espanyol de modernitat, s'ha construït sense la hisenda basca però amb el 10% de la hisenda catalana. Es va perdre l'oportunitat d'obtenir el concert quan tocava; ara no cal tornar a discutir per què. Hi va haver, entre moltes altres coses, aquesta confiança catalana que el pacte amb Espanya era lleial i funcionaria. No ho era i no ha funcionat. I no funcionarà tampoc el concert. Potser donaran la paraula concert, no dic que no, però no pas el control de la hisenda ni aquest 10% del PIB que quadra les finances espanyoles i enfonsa les catalanes: fa 300 anys que Espanya viu d'aquest desequilibri. Ja ho hem vist en el pacte vigent de finançament, que es talla per aquí i s'ajusta per allà, però al capdavall qui paga és Catalunya.

I perquè els pactes amb Espanya són sempre desequilibrats i injustos; perquè el projecte espanyol no inclou el benestar dels catalans ni el desenvolupament de Catalunya, per això cal que l'independentisme emergent entri en el Parlament i fiscalitzi pèrdues i guanys d'aquesta etapa. Sense això, el procés s'estancaria com un nenúfar en l'estany encalmat de fer passar els dies per empènyer els anys, que és una tàctica molt pròpia de CiU. Necessitem aquesta legislatura per permetre que el moviment independentista maduri fins a aconseguir una representació política més viable que la que tenim ara mateix. En unes altres paraules, hem de prendre'ns seriosament les eleccions del 2014. Alerta, però: que cap independentista no deixi de votar perquè les coses no han sortit exactament com volíem, començant per la unitat; qui estigui convençut que la independència és la solució, que voti independència. Cal que el moviment es demostri.

La presència política és necessària, i més necessària encara és l'articulació del moviment social de base que avui està dispers entre entitats, plataformes, ajuntaments, voluntaris, intel·lectuals, opinadors, etc. Fa falta una millor conjunció de reflexió i d'acció. El moviment independentista diguem-ne civil, que és el gran capital social de Catalunya, ha de continuar treballant, altrament l'equació no funcionarà. La forma de l'articulació ja es veurà. Estic pensant en una mena d'Assemblea, com la històrica Assemblea de Catalunya, però segurament menys manipulada, i més reflexiva i civil que no pas política. Els qui s'han decantat per la política han de fer política, espero que amb intel·ligència, però el moviment de base ha d'aguantar i estimular la consolidació de la majoria social. De la perícia i voluntat dels uns i dels altres naixerà el futur.