Si els empresaris que tenen sales de cinema a Catalunya (que m’agradaria saber quants són, però suposo que no gaires) diuen que la llei del cinema en català els farà perdre diners, me’ls crec. No sé d’on treuen les dades, però me’ls crec. Això vol dir que, fins ara, quan la immensa majoria de pel·lícules es doblaven o subtitulaven només a l’espanyol, no n’han perdut. I això vol dir que els catalanoparlants han anat al cinema sense cap problema, tot i que no poguessin veure pel·lícules en la seva llengua.

Ara, però, sí que hi haurà una menor afluència a les sales de cinema, diuen, pel fet que hi hagi pel·lícules doblades o subtitulades al català. I aquesta menor afluència, doncs, no serà deguda als catalanoparlants que, finalment, podran triar, com tothom. Serà deguda als castellanoparlants que, pel que sembla, no voldran perdre la possibilitat de tenir tots els cinemes de Catalunya a la seva disposició i es negaran a compartir l’espai amb els indígenes.

Si els catalanoparlants fins ara s’han adaptat i els castellanoparlants a partir d’ara no s’adapten, els empresaris de cinema haurien de queixar-se i dirigir-se als castellanoparlants. Si no és que, naturalment, aquesta llei que fa que puguem compartir l’espai lingüístic no els agrada, perquè prefereixen que no el compartim.

I si la qüestió fos que prefereixen no compartir l’espai, jo proposaria als nostres esforçats governants que creïn cinemes municipals, de la mateixa manera que hi ha biblioteques municipals, teatres municipals i televisió pública. Sincerament, no veig per què els cinemes només han d’estar en mans privades si els amos no volen complir la llei. Que potser els amos dels bars no n’han perdut, de diners, quan s’ha posat en marxa la llei del tabac? I que no en van perdre, els amos dels cines, quan es va decidir que al cine no es fumava?