No han hagut ni de parlar entre ells. Els diaris de Madrid han reaccionat amb contundència i unanimitat contra l’editorial conjunt que la premsa catalana va publicar aquest dijous. Han criticat, des de tots els punts de vista ideològics, un text que els ha horroritzat pel seu contingut, però sobretot perquè demostra –al marge del missatge concret– que som una nació justament perquè som capaços de reaccionar en termes d’interès –i d’emergència– nacional.

Tot i així, la diferència entre l’acció i la reacció encara és molt gran. L’article català ha hagut de ser de versió única i fruit gairebé d’una acció de comando. En canvi, la resposta de Madrid ha pogut matisar tots els colors del no –perdona, Raimon–, des de demanar que ens posin a tots plegats a la presó fins als que només ens renyin per frontistes i coaccionadors.

Curiosament, el que no ha valorat ningú a Madrid és que La dignitat de Catalunya només és una edició, renovada i actualitzada, del Memorial de Greuges del 1885, de l’Oda a Espanya que Joan Maragall va escriure el 1898. De fet, si l’haguessin llegit amb una mica menys de prejudicis, s’haurien adonat que el text intenta conviure amb Espanya, però des de dins d’Espanya.

Però no. Espanya no té esquerdes i ignorarà aquest senyal amb la mateixa displicència que ha prescindit d’altres missatges equivalents en gairebé totes les circumstàncies històriques. Això passarà, inexorablement. Però si som una nació, que ho som, algú ha de començar a pensar quin ha de ser el pròxim editorial conjunt de la premsa catalana, una vegada quedi clar que els greuges es mantenen i Espanya no escolta.

I si aquest editorial és el que correspon a una nació, serà l’últim que haurem de signar conjuntament.