Aquestes són les dimensions de la parcel·la en què construïm el nostre món durant els mesos d’estiu: 75 x 155. Són les dimensions d’una tovallola. Ni més, ni menys. Aquesta és tota la intimitat que necessitem estirats davant del mar i bullint sota el sol. Durant l’estiu, la cultura de l’espai vital i el protocol de no sobrepassar-lo també se’n van de vacances.

La resta de l’any ets conscient de cada mil·límetre que et separa d’un altre ésser viu. Fins a l’extrem de ser conscient de cada interval que passa entre copet i copet de qui s’atreveix a tocar-te l’esquena de forma amistosa i envair el sagrat terreny de la intimitat. Però en canvi, a l’estiu ens despullem disposats a encaixar-nos al costat de perfectes desconeguts. Ens col·loquem tan a prop uns dels altres que fins i tot podem arribar a olorar el xampú i el detergent que fa servir el de la parcel·la del davant. O el que no fa servir. Despullats entre desconeguts estem a gust, però en canvi no estem disposats a trobar-nos ningú que coneixem. Sota cap concepte.

Si inoportú és d’aquí fins on estic jo, trobar-se un conegut a la platja ho és trenta metres més enllà. Amb biquini i encaixats com una peça de Tetris a la nostra parcel·la no estem preparats per trobar-nos el profe de filosofia. Ni el cap. Ni el nostre home del banc. Estem en total sintonia amb tots els altres banyistes però totalment fora de context i en un decorat incòmode per encarar una conversa sobre el préstec que vam demanar. O sobre l’examen que no vam aprovar. O sobre les vacances que s’acaben i que s’han d’aprofitar. No és el lloc, ni el moment. Perquè sents que perds l’autoritat. Perquè ets conscient que, salvant les distàncies, si et trobessis el president del govern amb eslip vermell a la tovallola lila del costat, no te’l tornaries a mirar mai més igual.