Els diaris esportius van ser el primers a detectar que el futbol és una passió i no un esport. Digui’m vostè un esdeveniment que, en plena societat del badall i del passeig com xais pel centre comercial, mobilitzi milers de persones, ja sigui per celebrar les victòries del seu club o les de la seva nació. I, com cal tractar les passions que refermen identitats? Exageradament. Per això, i torno als diaris esportius, parlen de futbol com si els hi anés la vida. Però, què passa quan no hi ha prou material? Que se’n fabrica. I, com que en el fons tampoc no passa res si publiques que n’han fitxat un que realment no l’han fitxat, doncs fot-li pel broc gros.

És així com un senyor que no ha estat en un lliurament de premis, s’inventa que han xiulat el president d’un club amb aspiracions polítiques i va i ho escriu. Cap problema. I realment, per una mentida així, tampoc no s’acaba el món, oi? I, de passada, provoquem polèmica. O pot passar que un diari esportiu intenti augmentar les seves vendes atiant les més baixes passions dels seguidors del Real Madrid (poso per cas) acusant el gran rival (per exemple el Barça) de comprar àrbitres. Quantes converses de bar generem amb això del Villarato, oi? Però la cosa queda aquí i no afecta la convivència.

La cosa ha canviat quan els diaris anomenats d’informació general han copiat la formula dels esportius i, per fer-se un espai, atien les més baixes passions. Llavors la diferència és abismal. Afirmar que el president de la federació, el tal Villar –inspirador de l’expressió Villarato– afavoreix el Barça, no deixa de ser una brometa. Repetir cada dia, com fa la Brunete, que els catalans som una colla de nazis, no té puta gràcia. Per sort, amb els nostres defectes i les nostres virtuts, vivim en una societat més cohesionada del que alguns voldrien i ni els guerracivilistes aconseguiran trencar-la (espero).