Ahir, a la Universitat Rovira i Virgili, amb seu a Tarragona però que és també del Baix Camp i del Montsià i de les Terres de l’Ebre, va ser investit doctor honoris causa el periodista Joaquim Maria Puyal. Em sembla una excel·lent iniciativa i una bona manera de retre homenatge indirecte a l’autor d’Els darrers dies de la Catalunya republicana, text que vaig tenir la sort de poder glosar a la Universitat de Belgrad el desembre del 2009.

He anat tractant el Quim Puyal des dels temps del programa Vostè jutja. Vaig col·laborar amb ell a La vida en un xip. I vaig ser sempre un fan sense escletxes d’Un tomb per la vida. L’escoltava, a més, a les retransmissions de futbol. (En aquesta Lliga em va convidar al camp del Getafe.) Des de tots aquests angles, mai no he deixat d’admirar el professional genuí, rigorós, sí, però també cum mica salis o amb un pensament de pebre picant. I, fins i tot, decidit a fer l’homenatge al pèsol... que se’l mereix, si és de Llavaneres.

L’ús social del català era la feina pendent després de quaranta anys de dictadura massa bèstia. Em temo que encara ho és, una feina pendent. I si al seu dia la Nova Cançó va convertir el català –llengua inexistent en els usos públics i només testimonial als mitjans de comunicació, orals i escrits– en una llengua que podíem sentir en veu alta i amb una dignitat que li havia estat negada, gent com Joaquim Maria Puyal Ortiga ha cooperat en la normalització de l’ús digne del català en el món del futbol (com havia tractat de fer Bimba a Tele/Estel). I si algú em diu que aquesta és una causa menor, estic disposat a jugar-me un pèsol d’or per demostrar-li que és un ignorant.

En tot cas, el meu agraïment a en Puyal per la feina feta: que refer un país exigeix treballar a fons, a l’engròs i a la menuda, tossudament, malgrat ombres, nits i boires. Prefereixo el dia a dia dels artesans que treballen per aconseguir que el català sigui una llengua quotidiana, divertida, excitant i manyaga que no pas els profetes apocalíptics: obliden que tot està per fer i que això tot just comença. Paraula de madrileny!