“Ja des de la matinada, la precipitació era prou intensa per acumular gruixos que creixien progressivament [...]. Per raons òbvies, tant de concentració de població com de falta d’experiència en aquest tipus de situacions, les conseqüències dels efectes de la nevada a Barcelona van ser enormes [...] i la ciutat va quedar pràcticament paralitzada. [...] El col·lapse era total, i van quedar totalment anul·lats els serveis de tramvies i autobusos [....]. Els poquíssims taxis que circulaven ho feien amb cadenes [...]. El servei de Bombers va haver de dedicar-se a tasques tan singulars com ara traslladar aproximadament un centenar de dones que estaven a punt de parir fins als hospitals [....]. A les rodalies, les comunicacions per carretera eren molt difícils.

Per exemple, la N-II en direcció a França era transitable únicament fins a Mataró, i amb cadenes. [....] Els trens de Renfe no circulaven per avaria a les agulles elèctriques de desviació de vies...”. Comprarien aquesta crònica de la nevada? Segur que molts de vostès sí, però els he d’advertir que els fets que s’hi recullen no van passar pas fa 48 hores sinó gairebé 48 anys. El relat és un article de Josep M. Gasca escrit 35 anys després d’aquella gran nevada que es va desfermar sobre Barcelona el Nadal del 1962, i que poden consultar a la web de l’Associació Catalana de Meteorologia. Recupero el text després d’escoltar l’inefable conseller d’Interior, Joan Saura, proclamant que el govern ho ha fet millor que durant la nevada del 2001, quan el llavors conseller en cap, Artur Mas, s’estava en una discoteca. L’absència de Saura durant tot el matí –era a Palma– i la seva invisibilitat durant tota la jornada suposo que formen part de la manera de fer habitual de la seva conselleria. Ja hi estem acostumats. El que m’admira és la paciència de Montilla. Però, en fi, queda clar que amb Franco també nevava a Barcelona. I que després de nevar –o ploure, poc o massa–, surt el sol.