Quan vaig assabentar-me de la mort de Claude Chabrol, vaig pensar en Isabelle Huppert. Si encara tingués més anys dels molts que començo a tenir, potser hauria pensat en Stephanie Audran, l'esposa de Chabrol, amb el qual va rodar 25 films des de l'any 1964 fins al 1980. Però els cineastes comencen a existir per a cadascun de nosaltres quan, independentment del que hagin realitzat abans o després, veiem per primer cop una pel·lícula seva. El cas és que vaig descobrir Chabrol amb Violette Nozière, film de 1978 que a l'Estat espanyol es va distribuir amb un d'aquells títols explicatius que poden ser dissuasius: Prostituta de día, señorita de noche. Com el lector deu saber o pot ben suposar, la pel·lícula és protagonitzada per Isabelle Huppert, la qual aleshores coneixia com La dentellière, en relació amb aquell film de Claude Goretta en què l'actriu encarna una jove de gran fragilitat. Així és que, amb Violette Nozière, se'm va fer present la Isabelle Huppert forta i seca capaç d'abordar personatges destructius i sovint immorals com si fos la cosa més fàcil del món. Això, perquè, inspirant-se en un cas real esdevingut a l'Estat francès en la dècada dels trenta del segle passat, aquest film de Chabrol recrea la història d'una jove que, asfixiada per les dimensions familiars petitburgeses, vol fugir-ne a través d'una rebel·lió que primer la du a la prostitució i, finalment, a enverinar els seus pares. No he oblidat mai Violette Nozière.

Aquest film també va representar la primera col·laboració de Chabrol i Huppert. Deu anys després van retrobar-se amb Un assumpte de dones, una pel·lícula que fa una dissecció implacable de la hipocresia moral de la França de Vichy a través del cas real de l'última dona que, condemnada per haver practicat avortaments, va ser decapitada a l'Estat francès. Qui ha vist la pel·lícula, segur que no ha pogut oblidar l'oració blasfema del personatge abans de la seva execució. L'any 1991, Huppert va encarnar un gran personatge, Madame Bovary, en una adaptació que convida a pensar en el fet que Chabrol, home sense complexos ni angoixes, va sentir-se una mica cohibit davant del pes del seu admirat Flaubert. Però el 1995 va arribar una altra Chabrol en plena forma en què, junt amb Sandrine Bonnaire, Huppert va interpretar una altra assassina, en aquest cas de tota una família de l'alta burgesia de la França de províncies, l'escenari preferent del cineasta. Va ser aleshores que Chabrol va comentar que només els rics consideren que s'ha superat la lluita de classes. Només dos anys després, Huppert i Chabrol van concedir-se un descans amb Rien ne va plus, una pel·lícula juganera en què forma una parella de lladres amb Michel Serrault. Per començar el segle XX, Huppert va interpretar una fredíssima assassina a Merci pour le chocolat. I encara hi ha un altre Chabrol amb Huppert que serà definitivament l'últim, L'ivresse du pouvoir, en què l'actriu interpreta una jutgessa (tan freda, analítica i emocionalment distanciada com el cinema de Chabrol) que investiga un cas de corrupció política.

Les set pel·lícules de Chabrol amb Huppert em van fer recordar una conversa entre tots dos que, amb la participació de l'escriptora Emmanuèle Bernheim, es va publicar en un número especial de la revista Cahiers du cinéma coordinat per l'actriu. Això va passar l'any 1994. Aleshores només havien fet plegats tres pel·lícules, però vaig tenir la intuïció que, a partir de la complicitat entre Chabrol i Huppert, aquella conversa transcrita contenia coses significatives sobre el cineasta. Així m'ho va semblar en rellegir-la. Només un exemple, que demostra la perspicaç ironia del cineasta. Preguntat per Huppert sobre si, en relació amb el punt de vista objectiu de les seves històries, considerava que s'acostava al metge, el jutge, el policia, el periodista, el cronista, Chabrol va apuntar: “No pas al jutge; en tot cas, segurament, no. Sobretot al metge, que seria bo en el diagnòstic, però nul pel que fa a la terapèutica. Una mica com el Partit Comunista, que era formidable per veure què no funcionava i terrible en els remeis que proposava”. Aquella conversa, Huppert la presentava així: “Amb Chabrol és tota una història. Entre nosaltres, és una llarga història. Una bella història. És la nostra història. No es deixa explicar. I sobretot no vol que s'acabi. Història sense fi, clara i misteriosa”. S'ha acabat quan Chabrol, justament, preparava el seu vuitè film amb l'actriu.