Una de les pel·lícules que més detesto és Pretty Woman, una exhibició desvergonyida de cert imaginari masculí (ai, l'home redimint la puta) realitzada de manera que encara vol fer creure en l'existència de contes amb prínceps blaus. En canvi, sense que m'interessi especialment la resta de la seva filmografia i sense que tampoc consideri les seves hipotètiques virtuts com a actriu, Julia Roberts no em cau antipàtica. O, en tot cas, no m'hi cau la seva imatge pública, perquè vés a saber qui és Julia Roberts. Aquesta impressió em va ser confirmada fa pocs dies durant la roda de premsa a Sant Sebastià a propòsit de la concessió a l'actriu del premi Donostia i de la presentació de Come, reza, ama, una pel·lícula en què, per superar una crisi personal, va a Itàlia a menjar i a l'Índia a resar abans d'enamorar-se a Bali del brasiler Bardem. Fa riure. Julia Roberts es passa mitja pel·lícula plorant i mitja somrient. És sabut que un dels seus encants és el somriure, però no justifica que bona part dels plans del film semblin un anunci de pasta de dents. El cas és que, a la roda de premsa, algú li va preguntar pel seu somriure (o més aviat li'n va fer un comentari elogiós) i ella va respondre de manera prou intel·ligent en dir que no considera cap mèrit una cosa que li ha vingut donada: aquesta és la seva boca i aquest, el seu somriure.

Qualsevol resposta de Julia Roberts va poder semblar més intel·ligent que les preguntes formulades en una roda de premsa que era ocupada per la premsa rosa i els programes televisius de graciosos. Jo em demano, però, quina gràcia fa (o a quin nivell d'humor correspon) una determinada pregunta que se li va plantejar a l'actriu (també a Javier Bardem) a propòsit dels petits plaers que la infumable pel·lícula suposadament vindica: “Aquests petits plaers també els teniu quan aneu al vàter?”. Julia Roberts devia estar avisada que es podia trobar amb graciosos, però va posar cara de no creure-s'ho. El graciós va indignar-se perquè no van contestar-lo.