Actualment es pot veure una pel·lícula que provoca estranyes reaccions als espectadors que l'han vista anunciada. Buried, de Rodrigo Cortés, ens mostra un personatge enterrat viu dins un taüt. La publicitat deixa ben clar que la pel·lícula tindrà un únic protagonista i que durant més d'una hora i mitja la càmera no sortirà de l'interior de la caixa. D'entrada, la proposta genera rebuig per tot allò que té de malaltís, però també curiositat per com s'ho faran per aconseguir mantenir l'atenció o atracció per tot allò d'insòlit que té la proposta. A més, si tenim en compte que la pel·lícula va ser rodada en un estudi de Cornellà de Llobregat, la morbositat augmenta.

En els primers moments se'ns explica clarament quines seran les regles del joc. El protagonista és un transportista americà, segrestat per les tropes iraquianes, que exigeixen cinc milions de rescat en un termini de dues hores per treure'l del lloc. L'home enterrat disposa d'un encenedor i un telèfon mòbil. L'encenedor permet als espectadors de veure'l, i ajuda el director de fotografia, Eduard Grau –descobert arran d'Honor de cavalleria, d'Albert Serra–, a crear curiosos contrallums. El telèfon mòbil és l'element bàsic de la intriga: permet crear un fora de camp, establir comunicacions a l'exterior o simplement crear un suspens al voltant de la capacitat de la bateria de l'aparell. La peculiaritat de Buried radica en el fet que aguanta perfectament l'hora i mitja i que es crea una certa intriga, però el problema que té és que per poder crear aquesta intriga ha de fer trampes.

Buried té el mateix problema que tenia Gran hermano, l'horror vacui. Totes dues propostes creen uns dispositius pensats per generar temps morts. L'avorriment, la monotonia i la solitud són els elements que devien dominar a la casa de Gran hermano, però els guionistes van idear el programa per combatre'ls. El silenci, la desesperació i l'angoixa són els elements que haurien de dominar a Buried, però els guionistes no fan més que inventar-se cops de guió per enganyar l'espectador. Al final fa la sensació que allò que havia de ser marcadament radical acaba sent extremament convencional.