“Les improvisacions són millors quan es preparen”, s'atribueix a Shakespeare. M'ha vingut al cap aquest inici de curs escolar. Saben bé –la publicitat ha estat massiva– que som 616 els centres educatius en el projecte eduCAT1x1 (xtec.cat): pretén la integració definitiva de les tecnologies digitals a l'escola. N'hi ha 557 que ja adquireixen les llicències digitals, a fi que cada criatura disposi de la seva motxilla virtual. La misteriosa botigueta es diu Àtria (atria.cat) i neix del Departament d'Educació. No sé qui n'és el botiguer. De fet, els editors l'han denunciat als tribunals: “S'apropien drets, et fixen preus. Tot ha estat una improvisació absoluta, i és una irresponsabilitat”, diu el seu president. Algú pot pensar que ara el problema són els ordinadorets de 25 cm, o la clàssica penosa feina de Telefónica, oi? Doncs no: l'enrenou va més enllà.

Això és un experiment social. Els nens no tenen papers, els nous Netbooks tenen energia per unes hores (per ara, ja veurem d'aquí a uns mesos), els pares semblen perduts. Arreu on es fa algun experiment exigim mesures de seguretat: res no es deixa a la improvisació, especialment si són elements perillosos. Hi ha sortides d'emergència, espais de descontaminació, personal entrenat. Doncs, mira per on, a l'escola es juga amb la tendresa dels preadolescents –material ben delicat i no reciclable–, com si a ningú no li importés si falla. De retruc, les famílies, els professionals de l'ensenyament i la societat podem rebre-hi, també, si la cosa no rutlla. Els únics sants són els polítics i els alts tècnics, que decideixen des de l'oficina.

Jo estic a favor de la digitalització, no es pensin. Fa poc he parlat del nostre projecte, per exemple, a educadors d'Holanda i d'Escòcia. I saben què? Encara se'n riuen. Allà miren de tenir bones aules d'informàtica, pissarres digitals i el que vostès vulguin, però no a la brava sinó amb un pla i una preparació previs.

A Catalunya hem estat capdavanters en innovació escolar, i ens en sentim cofois. Però des de fa uns anys sotraguegem. Llegeixo en una recent tesi doctoral de la Universitat de Vic que “la renovació pedagògica neix com el resultat d'incidir en les situacions educatives per tal de millorar-les, trobar solucions a situacions problemàtiques o introduir nous elements en la pràctica escolar. Aquesta voluntat [...] s'enriqueix a partir del contrast entre punts de vista diversos”. Cal estar a primera línia de foc, apropar-se a les aules. Massa il·luminats poden provocar experiments desastrosos. EduCAT1x1 podria ser un bon projecte, sense víctimes col·laterals entre docents, famílies i criatures, si es visqués a la realitat. El professorat som dòcils i obedients –sempre ho hem estat– a les indicacions de ministeris i conselleries. I ho seguirem sent. Cal, però, més seny: hi ha massa pressa per balafiar els diners de la UE i del projecte estatal Escuela 2.0. Hauríem d'haver-nos preparat millor.

El jovent l'eduquem per al futur, no pas per guanyar unes eleccions o aconseguir portada al diari. En un titular recent llegeixo: “Excés de finestres”, tot i que haurien d'haver escrit: “Excés de pressa”. La política educativa vol més cura de la formació i atenció del professorat, ha de comptar amb les famílies, requereix proves objectives externes de resultats educatius i, finalment, necessita estabilitat en els projectes, sense actuar a la babalà. Siguin seriosos, que els docents sí que ho som.