El poder de les preguntes

El periodista Marçal Sintes ha guanyat l'edició d'aquest any del premi Ramon Trias Fargas amb un assaig que parla de la relació entre la premsa i la política o, personalitzant més, entre els periodistes i els polítics. El veredicte del jurat es va fer públic dimecres al vespre a l'hotel Comtes de Barcelona del passeig de Gràcia en un acte organitzat per Catdem, la fundació vinculada a Convergència que de vegades rep el nom de Casa Gran del Catalanisme. Fa dos anys, es va endur el mateix premi el periodista Antoni Aira amb un treball sobre els anomenats spin doctors, o sigui les persones que tallen el bacallà ideològic i organitzatiu dins dels partits, i l'any passat el premi va ser per al geògraf valencià Joan Vicent Boira amb un assaig sobre la “Commonwealth catalanovalenciana” que deia que s'estan produint uns acords econòmics i empresarials entre el País Valencià i Catalunya al marge del que puguin pensar i dir les instàncies polítiques. Després de l'Aira (pronunciïn aire) i d'en Boira vaig anar dimecres a la festeta del premi pensant quin nou fenomen meteorològic ens tenia preparat el jurat d'aquest any. En Sintes no respon a cap però els organitzadors ens tenien preparada una dissertació a càrrec del filòsof Xavier Rubert de Ventós. Un amic em recomana que millori els jocs de paraules i els acudits. Sí, sí, però al final, en el mateix acte, va parlar Artur Mas i també va dir que la Casa Gran del Catalanisme havia estat fundada pensant a fer entrar aire i ventilar la política catalana. No va dir que la política estigués emboirada però ho hauria pogut dir.

Convidar Rubert de Ventós perquè parli en un acte organitzat per Convergència té el seu què de malèfic perquè el filòsof ha estat un mestre de pensament de l'esquerra catalana i més en concret del PSC i encara més en concret del seu amic Pasqual Maragall. El president Montilla va situar la jornada electoral tan lluny com va poder esperant que d'aquí a llavors la situació li fos favorable i de moment Pasqual Maragall ja ha expressat desitjos perquè governi Mas, en Sobrequés s'ha passat a CDC, els Ciutadans pel Canvi han plegat veles i en Rubert de Ventós parla als convergents.

S'ha de dir que el discurs de Rubert de Ventós va ser una mica pour l'Espagne et le Marroc, com si el pensador pensés que a la gent de Convergència allí reunida no se li podien oferir els fruits més gustosos del seu pensament perquè potser no els sabrien assaborir. Va fer una mica com aquells teòlegs que per demostrar l'existència de Déu de manera amena expliquen historietes de pagesos o com aquells professors que divulguen la filosofia explicant un acudit sobre el dia que Plató i un ornitorinc van entrar en un bar, i que després publica la Isabel Martí a La Campana. Rubert de Ventós, per exposar les condicions que ha de reunir un assaig, també va explicar quatre o cinc acudits, va citar uns aforismes i, perquè no fos dit, va citar una paradoxa de Nietzsche. Em sembla que Rubert va actuar com volent dir jo sóc aquí però no hi sóc ben bé i tement que algun amic li pugui retreure la visita a la Casa Gran.

Després de les paraules d'agraïment de Marçal Sintes –el llibre ha d'estar molt bé– va venir el torn d'Artur Mas. Agafant-se a un interrogant que acabava de formular Rubert de Ventós i a la tesi del treball de Sintes va dir que la majoria de les vegades té més poder qui fa les preguntes que no pas els que les contesten. Volia donar a entendre que qui pregunta –posem el periodista– pot fer anar l'interpel·lat –posem el polític– per on vol. D'aquí Mas conclou que els catalans en conjunt no hem de sotmetre'ns més a les preguntes que ens fan des de Madrid –“fins on voleu arribar?”– sinó erigir-nos nosaltres en interrogadors: “Fins on esteu disposats a acceptar-nos?”. En Mas és hàbil, però ell sap perfectament que els polítics molts cops contesten les preguntes com volen i fan anar l'interrogatori per on els plau, i que Madrid no és que mani perquè pregunti sinó que mana perquè té el poder i el Tribunal Constitucional.

En un racó de la sala, Oriol Pujol s'endormiscava. “No puc més”. La precampanya fa estralls sobre els polítics que en porten el pes. A David Madí, sempre dandi i un spin doctor dels quals parla l'Aira, se'l veia més alerta. Tot d'una observo que en Quico Homs se'n va a mig parlar en Mas. “Ja ho llegiré demà al diari”, em diu fent-me l'ullet. No perdin de vista en Quico Homs. M'han dit que és el portador de la llibreta on ell i en Mas s'apunten els noms dels “millors”, les persones que segons el candidat de CiU han de formar part del govern en cas que la coalició pugui formar-ne. Com que a la llibreta no hi ha només els noms de futurs consellers sinó de futurs directors generals i altres càrrecs de major a menor importància, s'entendrà que la llibreta que en Quico Homs duu a la butxaca faci anar de corcoll a molts i s'entén que en l'acte de dimecres, al contrari d'altres anys, hi hagués molta gent amb ganes de fer-se veure.