Un dels meus malsons recurrents fa que, trobant-me en una ciutat on aleshores transcorre un festival de cinema, que acostuma ser el de Canes, han passat els dies i, sense saber el perquè, no he vist bona part de les pel·lícules projectades. Sento una angoixa brutal. És un malson amb variants, com ara que no m'he despertat el dia en què passaven una pel·lícula que em feia particular il·lusió (o una d'aquelles que tothom espera i no et pots perdre) o que no he enviat les cròniques al diari. Explicant aquest malson a companys cronistes, m'he adonat que n'hi ha que el comparteixen. Es diu que els somnis no s'han d'interpretar de manera literal, però em sembla simptomàtic que, en cas que hi projectem una por a una fatalitat (o a alguna cosa que no controlem) que ens impedeix fer allò que és el nostre deure, somiem amb els festivals de cinema. La meva experiència de més de vint anys com a cronista en aquests esdeveniments m'ha fet conèixer gent molt atrafegada i mentalment activa que, treballant durant moltes hores i dormint-ne poques, es passen el dia veient pel·lícules, assistint a rodes de premsa, fent entrevistes, escrivint o transmetent cròniques. Sincerament, podria haver conjugat un plural que també m'inclogués afegint-hi que, com tants altres companys i companyes, continuo alegrant-me cada cop que veig una pel·lícula que em commou, em meravella o em fa pensar. D'aquí, em va estranyar que, en un article a propòsit de la desaparició de la Mostra de Mataró publicat en aquest diari, Manel Cuyàs parlés dels festivals de cinema com d'un conclave de crítics que es reuneixen per dir que cap de les pel·lícules que veuen els fa el pes. No sé quins crítics llegeix Manel Cuyàs per afirmar-ho. Tampoc no sé quins motius té per dir que aquests crítics exageren per fer-se perdonar les vacances pagades i a cos de rei que es passen. Tampoc no hem d'exagerar: com tanta altra gent, fem la nostra feina i punt, però ni vacances pagades ni a cos de rei.