Anys enrere em vaig dedicar a respondre les cartes que m'arribaven només en castellà –fossin del caràcter que fossin, des de notificacions fins a publicitat– per demanar si us plau si me les podien reenviar en català, la meva llengua oficial. Els sorprendria saber que sovint rebia disculpes i una nova carta en català. Potser per això, i per una barreja de manca de temps i cansament –i no pas perquè considerés la cosa normalitzada–, vaig deixar de fer-ho. Error. Un lector de Girona m'explica que fa poc es va adreçar a una empresa que repartia publicitat només en castellà i anglès al seu barri. “Em sorprèn que no tingueu en compte la llengua pròpia del país. Ho trobo una falta de respecte", va escriure en Xavier en un correu adreçat a l'empresa, que es dedica a organitzar passejades en poni al Baix Empordà. Els reprodueixo fragments de la resposta: “La mayoría de nuestros clientes son ingleses, alemanes y españoles: señores catalanes, se ven tan preocupados por la lengua catalana que se olvidan de sus propios hijos”. “Este país es ESPAÑA”, diuen, i li fan saber que a Catalunya també hi ha gent que “no saben hablar español y viven gracias a ayudas del estado, pariendo hijos uno detrás de otro”. Qualifiquen la queixa de “ridícula” i es pregunten si els nostres fills un dia no tenen feina “a dónde irán hablando solamente catalán?”. I resumeixen: “Me importa un dedo el idioma (sic); lo que me importa son las expresiones felices de nuestros clientes”. Dues grans conclusions: 1) A Paseos en Pony aquest país els importa “un dedo”. I 2) No es pot negar que a la seva empresa els animals hi tenen un gran protagonisme.