A plantar cara toca, que Tots Sants ens carrega de raons. A més del record personal per aquells que ja no hi són, hem de tenir de nou present allò que escrivia Gabriel Ferrater a propòsit del català i la seva salut: que Madame se meurt. La madama, el català, se'ns mor. I no patiu que si reviscola sempre hi haurà els hereus del decret de Nova Planta en guàrdia.

Joan Solà, que ha obert la porta a la Mort aquesta setmana, li ha dit “com va això?”, i l'ha deixada entrar. Era qui amb més contundència havia expressat aquests darrers anys la necessitat de seguir ferms en la defensa de la nostra llengua. Fins a arribar a incomodar els poders públics. Estem entrenats, hem tingut molts dies revolts, i encara n'haurem de veure més. La sentència de l'Estatut confirma la teoria de la torrada i la mantega. I mira que la torrada té dues cares, i que les sentències són interpretables. Però de moment, i si el nou president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Miguel Ángel Gimeno, no ho esmena, la torrada i la “preferència” pel català, a l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida, cauen pel costat de la mantega. A punt per a la relliscada.

El decret de Nova Planta agafa noves formes, nous cossos. La teoria de l'economista Germà Bel, que ha estudiat l'evolució, estructura i traçat de les infraestructures al llibre que acaba de publicar, España capital París, és que després del 1714 l'Estat espanyol copia el model francès. I ja no valen els criteris econòmics a l'hora de potenciar aeroports, autopistes o ferrocarrils, el model radial, el del quilòmetre 0, s'aplica amb l'única idea de fer de Madrid una gran capital com París.

I el que passa amb els avions, passa amb la llengua. La sentència de l'Estatut dóna ales a la defensora del poble, al PP, a Ciutadans, a Convivència, i fins al mateix Manuel Aragón, que per ser president del Constitucional està disposat a escriure de nou que a Espanya de nació una i prou.

Madame se meurt, i no cap ni al cementiri, arraconada als marges.