La crisi del Cercle Català de Negocis és tot un símptoma. Estava fora de lloc l'exabrupte primer i més encara la partició de peres i els rocambolescos detalls de panys obturats i altres. L'independentisme no és un joc de criatures i aquests espeternecs demostren una insòlita manca de maduresa. El Cercle havia fet fins ara una feina excel·lent, centrada en la pedagogia entorn del dèficit fiscal que tenalla el desenvolupament català. Fa dos dies, tot fent zàping, vaig pescar un d'aquells personatges espanyolots que s'omplen la boca amb la decadència de Catalunya, dient que la que havia estat motor d'Espanya era ara la comunitat amb menys credibilitat financera, incapaç de col·locar deute en els mercats. Aquesta decadència els encanta, i mai no hi ha ningú present que els expliqui que és producte de l'escanyament espanyol. Espanya s'hi rabeja i nosaltres ens barallem.
El Cercle feia la feina de denúncia, però no ha aguantat el repte electoral, que és sempre una opció de poder. El Cercle ha explicat, fil per randa, quants diners ens prenem, com creixia la nòmina individual, quines coses es podrien fer amb els milions que transferim a aquesta Espanya inhòspita, però al moment de gestionar una discrepància interna es tiren els plats pel cap. Mireu, quan era jove, vaig militar en l'independentisme, aleshores minúscul i excèntric, hiperradical i atomitzat en diferents sigles. Va ser una experiència decebedora, perquè la Constitució restrictiva es va aprovar a Catalunya: els partits tocats per la vareta del parlamentarisme, que els donava futur i dignitat, van caure de quatre grapes –alguns per convicció, d'altres per prudència– en la defensa del projecte espanyol. El van assumir com a propi, i el van defensar plenament, sense crítiques ni esquerdes; potser no hi havia altre remei, però els va faltar lucidesa per veure que allò era una enredada.
Doncs bé, quan va acabar aquest procés i vaig decidir que era hora de recuperar vida privada i futur professional, vaig tenir la paciència d'escriure una memòria de tot plegat, basada en les anotacions que havia fet de cada reunió, de cada gest, de cada paraula, fins a omplir dos quaderns amb lletra petita, material que conservo per la seva vàlua històrica. Ara estic treballant en aquesta Memòria --insisteixo: excèntrica però lúcida– de cara a publicar-la en els pròxims mesos. No hi ha personatge que hi quedi dret! Però la segona línia argumental és la que ve a tomb: el propòsit d'unitat de l'independentisme, que va acabar en un rotund fracàs. És interessant veure les alambinades distàncies que es prenen les organitzacions, quatre gats, per tal de separar-se de l'altra, les baralles inútils, les suspicàcies, els personalismes… mentre la història s'anava fent davant dels nostres ulls i la nostra impotència flagrant.
Això era molts anys enrere, i sempre he dit que el camí autonòmic s'havia de provar perquè el gruix de la gent veiés que la independència és la solució, no pas per un enfrontament gratuït amb Espanya sinó perquè el projecte espanyol no té en compte ni la prosperitat ni el benestar de Catalunya: el projecte és espanyol, i per això l'eix ferroviari del Mediterrani passa per Saragossa i fa un by-pass al port de Barcelona que, si es concretés, enfonsaria l'economia catalana durant quinze anys, o potser per sempre. Obviament, a finals dels setanta no era moment d'entendre això amb la claredat que ho veiem ara. I per això l'independentisme té avui una força que llavors era impossible. El que encara no ha assolit, perquè les eleccions han vingut massa de pressa en relació amb l'esclat popular d'aquesta consciència, és la maduresa necessària per traduir-se políticament en una opció consistent. Encara estem en la baralla i el ditirambe.
Que no vol dir que l'independentisme no estigui madur com a idea: ho està, perquè en aquests anys s'ha fet molta feina d'estudi i d'erudició i d'argumentació, sovint a nivell acadèmic, per establir les bases jurídiques, econòmiques, polítiques, culturals, socials i inclús intangibles de la independència, començant pel Cercle d'Estudis Sobiranistes d'en López Tena, però no només. Tenim la teoria a punt, però no pas la política, perquè la política és el punt més feble de Catalunya al llarg de tota la seva història. Mentre el talent floreix en la ciència, la tècnica, la cultura i fins les estructures socials, la política fa figa des de temps medievals, i una de les coses que la fa fracassar és la divisió interna, l'enfrontament entre catalans en el moment menys oportú. No estic defensant el pensament únic, déu me'n guard, sinó la capacitat estratègica de saber quan toca barallar-se i quan toca fer pinya.
He dit, i repeteixo, que votar el 28-N l'independentisme emergent és un vot útil i, fent broma, fins i tot conservador. És un vot per conservar el que encara tenim de país! No és pas una opció guanyadora, però en política a vegades cal apostar per la millor combinació: exactament perquè el guanyador no guanyi sol. De totes maneres, l'important és entendre que la fita històrica s'ha posposat una mica en el calendari i que el moment clau serà a partir del 2012, quan Espanya digui que no al concert, perquè el concert no entra en el seu projecte (ja ho explica ben explicat el senyor Montilla, que és el defensor del projecte espanyol a Catalunya, molt millor que no pas l'agressiu i estrafolari PP). És en aquesta data que l'independentisme ha de tenir una estructura viable, creïble, forta i a punt de comparèixer davant els catalans (i part de l'estranger).
Comentaris
Crec que el mal de l'independentis me, des de sempre, és l'egocentrisme de aquells que el volen dirigir. Comencen amb bona voluntat, però quan s'arriba al moment de decidir els caps de llista, ai! tothom vol ser al capdavant. Per aquí ens perdem i per punyetetes que no tenen importancia. Malgrat tot, el meu vot el tindràn, per algún lloc s'ha de començar i ERC m'ha decebut massa per tornar a fer-los confiança.
M'entristeix reconeixer la veritat històrica de que l'independentis me sempre a fracasat per manca d'unitat.
Podriem d'una vegada deixar de banda les ambicions personals per pensar amb el país?
Jo en tot cas, el 28N aprofitaré la ocasió històrica per votar per els que volen l'independència.
Si l'independentis me sociològic que sembla que hi ha es traduís en vots reals, no tindria gaire importància el fet que hi hagi un o dos partits; n'hi hauria aigua per a tots i el temps ja aclariria el panorama. D'altra banda, això del "concert econòmic" de CiU ja es veu d'una hora lluny que no serà possible i que només és una excusa per no mirar els problemes cara a cara, per part dels dirigents i per part dels electors. Ara es dóna la conjunció més favorable per la independència, però no serà aprofitada. Com tampoc no serà aprofitada el 2012; llavors, serà la baixada del burro del concert, però CiU ja inventarà una altra cosa per continuar amagant el cap sota l'ala i no produir sobresalts als seus moderats electors. Meitat covardia (dirigents i electors de CiU) i meitat ignorància (hi ha molta gent a Catalunya que ignora l'existència del dèficit fiscal, p. ex.)
L'independentis me està madur com a idea
però no com a opció política consistent
Sra Gabancho: No se cap on vol anar a parar amb el seu article. Crec que, un cop mes, no deixa d’esser un escrit orientat a que “no passa res” i “no cal fer res”.
El CCN no es un partit polític i sols s’ha dedicat a deixar molt clar, amb xifres oficials i no revocables, que l’Independència en totalment possible, que Espanya ens expolía i que, en el ranking del PIB, quedaríem posicionats a dalt de tot. Sols dos partits han inclòs en els seus programes la declaració d’un Estat Propi Català. Cal fer pinya i forçar als partits majoritaris que “tenen por”.
Sra Gabancho, es poden modificar moltes coses si es lluita positivament. Si s’abandona d’entrada no serem mai res. ¿Com ho veu vostè?.
Els independentiste s podem fer dues coses des d´avui fins el 28N: dir-nos cul d´olla els uns als altres, la qual cosa satisfarà molt els unionistes que es miraran la carnisseria escarxofats en un sofà i amb un somriure als llavis, o votar Reagrupament o Solidaritat. Si ells no han volgut/sabut unir-se, unim-los nosaltres concentrant el vot en una sola llista per provincia: posem-hi el seny que els liders no hi han posat i votem Solidaritat a Barcelona i Reagrupament a Tarragona, Lleida i Girona. Sé que és dificil posar la gent d´acord però és una proposta en positiu, recull i concentra tot el vot possible, no va en contra de ningú i per tant potser més fàcil de que arribi a la gent. Cap vot perdut!!!
Doncs jo no he vist mai l'independentis me tan madur com ara. Que cal madurar més? Segur!! Però no podem ser pessimistes amb el que tenim ara per ara. Per primera vegada les discussions davant unes eleccions catalanes van entorn de la independència de Catalunya i no sobre si sí o no, sino sobre quan i com. No és positiu això?
Pel que fa a quí votar jo ho faré per Reagrupament independentista a Barcelona. La idea que presenta el Xavier Vilaseca és molt interessant però no té en compte que els percentatges per aconseguir representació són molt diferents a les diferents províncies. A Barcelona amb un 3% tens assegurada la representació mentre que a Girona cal un 5%. I el número de representants tampoc és el mateix. Que cadescú voti la opció independentisat que més li agradi. Ens calen 1.5 milions i 68 parlamentaris per aconseguir la declaració unilateral d'independència. Tenim 23 dies per a convèncer amics i família. Endavant!!
Quan els intel·lectuals perdeu la distància i us creieu 'dives' passen aquestes coses. Una part de la dispersió de vot entre independentiste s prové de la decisió de re-editar el tripartit, però també d'alimentar les ansies de figurar de qualsevol xixarel·lo amb un perfil al facebook.
Gabancho, tu has aportat el teu granet de sorra mediàtic a muntar aquest circ de persones que no han nascut en cap cas de sinergies entre segments amplis de la societat. Només es mouen en grupúscles endogàmics que s'exiten amb discursos maximalistes (veure el naixement de SCI). Teníem una eina molt potent, ERC, i sembla que ens quedarem amb una caixa d'eines de joguina.
T'ho dic sincerament, Patricia. Fa temps que em pregunto perquè els considerats intel·lectuals no heu sabut explicar-li a la gent que cal tenir paciència, que hi ha moments en els quals s'avança més ràpid i moments on sembla que tot s'atura però això no implica recular... La gent és visceral, vosaltres
Per tot el que va passar, ni he votat mai ni votaré ara, perquè seguim igual.
Félix. Si no votes no tens dret a queixar-te ni a res. Enguany hi ha 114 candidatures, per triar i remenar. La gandula postura de no votar, equival a no prendre's ni la molèstia d'investigar que proposen els polítics. Els que no voteu sou dignes de pena, o de fàstic. Segons com es miri.
No sé què dir-te Miquel. Ho sento molt, sense CiU no hi ha res a fer i no estan per la feina. No vull col.laborar en altres 300 anys i ara puc anar amb la cara ben alta, ja que el vaig veure venir des del primer dia d'aquesta democràcia espanyola i a més amb aquest univers més que més.
Patricia, ahir donant patents de patriotisme al Joan Solà, avui amb el teu curriculum independentista de pena (ho dius tu).
Explica els teus festeigs amb el PSC-PSOE i CiU.Vinga valenta!
No parleu de la Patrícia sense haver-ne llegit els darrers llibres. Són la millor eina per deslliurar-nos dels fantasmes inoculats pels espanyols i per encarar la independència amb coratge i energia.
Però, Patrícia, no diguis que estem barallats. Que no veus que Rcat i Solidaritat són els únics que no es barallen ni critiquen? Com els agradaria als mitjans escampar les seves desavinences als quatre vents. No els donem aquest gust. No cal buscar raons fosques (personalismes, interessos indefinits) en el fet d'anar separats. Ni tampoc immaduresa. Sempre buscant el "pecat"; vestigis jueu-cristians. És més senzill. No és immaduresa sinó diferència d'estils i actituds i en la manera de treballar. N'hi ha que tenen l'obsessió pel rigor, la fe en la victòria i l'actuació decidida. Per treballar conjuntament s'ha de compartir no tant les idees sinó l'estil i la forma. Patrícia, abans el cristianisme tampoc ens deixava entendre el d
(continua) Patrícia, abans els cristianisme tampoc ens deixava entendre el divorci. Els divorciats eren dolents i actuaven per motivacions innobles. Aviat també entendrem la diversitat independentista sense parlar ni de personalismes, com fan alguns, ni d'immaduresa com has fet tu avui.
Al sr. Miquel Altimires i Ros (granollers) de veritat creieu que paga la pena perdre ni un minut esbrinan que propossen els candidats? heu vist que propossin res que no siguin cortines de fum per distreúre al personal? jo de moment tan sols he vist que no tenen res a propossar, !!llevat d'insultar-se a cor que vols i veure qui la diu mes grossa!!.
Jo votaré Independencia que es l'única opcció vàlida que tenim els Catalans.
L'autonomia que ens cal es la de Portugal
Doncs a continuar esmolant l'eina per quan vingui un altre juny tinguem els deures fets! Cap problema, mica a mica anem fent pinya i fent arribar el missatge i convencent a més i més gent, parli la llengua que parli i vingui d'on vingui. Ja arribarà el dia que sorgeixin els líders, si no hi són ja, que ens conduiran a la creació del nostre propi Estat català. La lluita continua //*//
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.