Amb la visita del papa Benet XVI haurà passat, amb perdó, com amb el porc: que se n'aprofita tot. Aquí –com a tot arreu, val a dir-ho– aquest tipus d'esdeveniments convoquen tota mena d'accions oportunistes, incloses les dels qui n'haurem escrit articles i sense excloure'n les dels mateixos organitzadors, que entre tots n'acaben enfosquint el sentit original i genuí. Ara bé, en bona part, qui va començar a oferir carn a la fera va ser el mateix arquebisbat de Barcelona que, veient a venir el xàfec, es va dedicar a justificar la visita dient que seria el fet de més transcendència per a Barcelona des dels Jocs Olímpics de 1992. Fou un argument de naturalesa gens espiritual i que suggeria que el debat s'havia de posar a la banda dels beneficis materials: imatge turística de Barcelona, volum de negoci en el sector turístic, en la venda de quincalla religiosa (ara en diem “merchandising”)...

El cert, però, és que sense aquests errors de fons inicials també haurien aparegut tots els qui han tret partit de la visita. Primer de tot, i al capdavall els més innocents, els qui n'han fet un petit negoci, llogant balconades i terrats per poder veure passar uns segons el papa. Això no és res, tanmateix, comparat amb els del gremi extensíssim dels malhumorats i remugaires que han aprofitat les quatre incomoditats de la visita per redactar un memorial de greuges que fa empal·lidir el de 1885 a Alfons XII. Portar les escombraries un carrer més avall, no poder deixar la moto mal aparcada al mateix xamfrà de sempre, haver de mostrar la documentació, no poder treure el cotxe de l'aparcament un cap de setmana... han esdevingut grans perjudicis insalvables que han ferit la dignitat i els drets humans dels barcelonins de mitja dotzena de carrers. El cas més gros el va fer saber, en exercici de les seves altes responsabilitats veïnals, aquell president d'associació que per Catalunya Ràdio lamentava les proves de so amb molt volum, de mitja hora de durada, d'unes pantalles gegants de televisió. Reina del Cels, com han gosat destorbar els veïns d'una ciutat tan silenciosa i pacífica com Barcelona, tan poc donada a les festes majors o a la cultura tradicional de traca i ravals de foc... Colla de tiquis-miquis!

Amb més dimensió ideològica, també ha sortit la gran qüestió de la catalanitat de la visita i, d'afegit, la de l'Església. Dir que alguns han tret el santcristo gros de la confrontació espanyola-catalana, en aquest cas és una expressió literal. Que Rouco Varela digui que no existeix l'Església catalana, esmolat de “tant” català a la cerimònia, fa gràcia. (Ep, molt català si es mesura a pes, és clar, perquè ben calculat, ja em diran si no ens han tornat a aixecar la camisa en canviar-nos les dues primeres lectures en català per l'Evangeli en espanyol!). Ara bé, que Martínez Sistach s'hi avingui dient que, teològicament només existeix una Església universal –catòlica– i les diocesanes, ja són ganes de defugir la confrontació. Naturalment, no m'atreviré a polemitzar de teologia amb un cardenal, però hi ha una gran tradició sobre el paper de les dites “esglésies locals” –aquí, el 1995, l'Església catalana va celebrar el seu Concili i tot, se'n recorda monsenyor cardenal?– o sobre l'encarnació de l'Evangeli a les distintes cultures. I sobretot, sí que hi ha una Església espanyola, que curiosament coincideix amb les fronteres gens espirituals d'un Estat i, ai las, amb la mateixa voluntat colonitzadora d'aquest. En tot cas, és cert que l'Església catalana no existeix si és que l'hem de descobrir pel seu coratge evangèlic i per la capacitat de posar-se al costat del poble català en els seus patiments i anhels. Una situació que encara es fa més palesa amb aquest gest desmesurat d'agraïment –amb anuncis a la premsa italiana–, tan propi de la nostra cultura mesella davant del més menut gest de condescendència dels poders colonials. Posats a publicar anuncis a Itàlia, hi podien haver afegit un parell de ratlles sobre l'espoliació d'art a la diòcesi de Lleida, causada per la voluntat de l'Església tan universal de Rouco Varela d'acomodar els límits històrics de les diòcesis als de les comunitats autònomes. Rouco expressa, amb transparència, una voluntat annexionista acceptada pel Vaticà, i aquí fem veure que sentim ploure i donem gràcies a Déu del moment dolç que viuen el Vaticà i aquesta Església catalana que no existeix. En què quedem?

Però els qui més s'han lluït, sí senyor, són els anticlericals de sempre, acompanyats amb aquesta esquerra esgarriacries tan nostrada: mobilitzar-se no pas a favor de res, sinó en contra d'un esdeveniment (maco, profund, el “jo no t'espero”!). Discutir la despesa pública que genera el papa, i no fer-ho pels partits de cada quinze dies del Barça, per la rebuda de la Champions, per les mil i una bicicletades, maratons, festes populars, motorades, manifestacions okupes o jornades de l'orgull gai, és d'un fariseisme que fa caure de clatell. Prefereixo no fer-hi sang.

Tot plegat, per acabar ofegant l'únic que era realment rellevant, i que és el lideratge espiritual i el missatge ètic d'un home d'una intel·ligència provada i admirada. Algun indocumentat dirà que és conservador i que això el fa irrellevant. Però l'interès d'un pensament no el fa que sigui dels meus, sinó que sigui sòlid, valuós, ben fonamentat, fins i tot si en discrepo. ¿O és que algú creu que Habermas dialoga amb Ratzinger perquè sí? Menys estampetes, samarretes i banderoles, això sí, i més cartes encícliques per conèixer la figura d'un gran intel·lectual del segle XX i principis del XXI, que ara és papa. Haurà estat una oportunitat perduda?