Joan Solà i Cortassa fou el meu professor de català, l'any 1966, a l'Escola de Periodisme de l'Església, en el CICF que tutelava Joan Triadú. El català l'havia après jo fins llavors de manera autodidacta. Ho havia fet ja als 11 anys amb els tres volums de Visions de Catalunya, de Joan Santamaria, i altres llibres heretats del meu avi, Josep Guri i Aguiló, comerciant d'olis i sabons, catalanista i lletraferit.

En els primers exercicis de classe, Solà detectà que m'influïa encara la prosa opulenta de Santamaria. “El teu lèxic és massa abarrocat. És ric i correcte. Però cal que el depuris. Els periodistes heu d'usar la parla comuna”, em digué amb bonhomia i contundència.

Solà fou, doncs, el meu mestre. Quan escric, tinc presents els seus consells, de la mateixa manera que recordo també els dels periodistes Carles Nadal i Llorenç Gomis, professors que ensenyaven redacció periodística en aquella exemplar escola barcelonina.

Joan Solà era un savi que sabia ensenyar. Amb el pas dels anys em dolgué observar que vivia en un cert aïllament acadèmic. No conec a fons el món dels lingüistes i filòlegs. Però vaig tenir la impressió que ell es marginava o que era marginat en els ambients del seu ofici. Li costà entrar a l'Institut d'Estudis Catalans. Algú m'explicà que discrepava massa del sector dominant en matèria d'estudi de la llengua. Un altre em digué que era massa individualista, que ell mateix s'excloïa.

Ignoro aquestes rivalitats i desavinences del gremi. Prefereixo no saber-les. Però em sobta que en quasi totes les gloses dedicades a la mort de Joan Solà, el meu mestre, hom el relacioni amb una tradició específica que diuen que només passa per Pompeu Fabra, Joan Coromines i ell.

En cap dels articles i declaracions d'aquests dies he vist més noms de gramàtics, filòlegs o lingüistes de la seva generació, de les anteriors o de les més joves. Suposo que a Joan Solà això no li agradaria. Víctima com havia estat del bandejament, el seu món de la llengua catalana sospito que era més gran, més obert i més generós d'aquell que traspuen alguns textos dels qui, paradoxalment, volen elogiar-lo.