Fa pocs dies llegia una entrevista a Richard Florida, conegut economista i autor de La classe creativa, en què explicava de manera molt clara que, contràriament al que podíem pensar al final del segle XX, els líders del futur no seran gegants econòmics com l'Índia o la Xina ni països centrats a atraure multinacionals. Seran països com Finlàndia, Holanda, Suècia, Dinamarca, el Canadà, Austràlia o Nova Zelanda. No es tracta d'una qüestió de mida; es tracta de països que han centrat les seves estratègies nacionals a construir climes creatius dinàmics que generen productes innovadors. Parlem d'economia creativa o d'economia del coneixement: el que és clar és que la creativitat avui és l'element clau de la competitivitat. La creativitat és el motor del creixement econòmic i per això Florida diu que, si parlem d'influència, la classe creativa és la nova classe dominant.

Una vegada més, no podia ser d'altra manera, tornem al model de país que volem. Si realment volem ser un dels països líders del futur, hem de prendre algunes decisions. La primera és tenir clar que invertir en les persones és la clau, i per fer-ho hem de repensar radicalment els nostres sistemes d'educació. L'accés al coneixement ja no és un problema; en canvi ajudar a desenvolupar la creativitat i l'esperit emprenedor, mitjançant un sistema educatiu a primària, secundària i l'ensenyament superior que prioritzi la figura del professor mentor i dinamitzador més que el professor passiu i recipient únic de tot el coneixement, és tan bàsic com urgent.

La segona és prioritzar la innovació. La innovació s'ha de posar al servei del trencament de moltes ortodòxies, el qual ens permeti ser capdavanters. La innovació possibilitarà èxits personals i col·lectius i permetrà noves oportunitats de negoci. A la vegada, ens oferirà independència econòmica i lideratge. Hem de desafiar els convencionalismes. Hi ha massa inhibidors corporatius professionals que fan insonora la nostra feina. Hem de potenciar els emprenedors. I això s'ha de fer amb risc i, per tant, generant una nova cultura del risc. Sempre cal arriscar. Amb disciplina, rigor, creativitat i passió, però arriscar. Cal trobar noves vies per aconseguir els nostres objectius, obrir-se a noves dinàmiques i pensar en les eines que poden situar-nos en la rellevància.

La crisi econòmica en què estem immersos no ha de ser l'excusa per no arriscar-nos, per quedar-nos paralitzats. Si tenim clar el model de país que volem construir i la voluntat de construir-lo, es tracta de prioritzar. El Brasil va tenir clares les tres prioritats que havia d'establir si se'n volia sortir i de passada si volia liderar les economies de l'Amèrica Llatina: la primera prioritat, educació; la segona, educació; la tercera, educació.

Com em deia l'altre dia un col·lega rector, tenir un estat insolidari i deslleial que organitza les festes, les fa pagar a les comunitats autònomes i després les critica per males gestores, tampoc no és l'excusa. Nosaltres des d'aquí també tenim l'oportunitat de prioritzar i la llibertat d'exigir, i com ja he escrit i dit moltes vegades inspirada en les paraules de l'amic Edward Hugh: “O després d'aquesta crisi som un país molt competitiu com ho és Finlàndia o anirem a la fallida com l'Argentina. No hi ha terme mitjà”.O ser Finlàndia o ser l'Argentina. Hem de triar.

I per ser competitius com Finlàndia necessitem persones ben formades i governants disposats a generar una nova cultura del risc. Depèn de nosaltres.