A mesura que s'agreuja la situació econòmica s'aixequen veus que demanen la reducció del nombre de funcionaris i de les administracions autonòmiques. Es tracta d'una visió primària, demagògica, per tapar una realitat més complexa que exigeix respostes que passen per gravar de manera equitativa els beneficis del capital, per exigir responsabilitats a les entitats financeres i polítiques que ens han portat on som ara, per intentar millorar la productivitat i la competitivitat de les empreses i dels treballadors, per fer més eficient la gestió dels sectors públic i privat i per combatre de manera eficaç la corrupció i l'economia submergida.
En el cas dels funcionaris es pren com a referència la proposta de David Cameron de reduir de mig milió (una mica menys del 10%) el total al Regne Unit. S'oblida que la reforma aprovada pel govern espanyol ja inclou una mesura de resultats similars: amortitzar en els propers quatre anys nou de cada deu places que quedin vacants a l'administració, la qual cosa equival al 10%. S'oblida també que els 2,66 milions de treballadors del sector públic representen el 5,5% de la població total (1 per cada 18 habitants), l'11,6% de la població activa i el 14,3% de la població ocupada, percentatges inferiors a la mitjana de la UE, per sota de països com ara Suècia, Finlàndia, Bèlgica, França, Holanda... i a un nivell similar al del Regne Unit, Itàlia i Alemanya. S'oblida, igualment, que, en contra del tòpic, el 40% dels treballadors de l'administració pública no tenen plaça en propietat i, per tant, es troben en condicions semblants a les dels treballadors del sector privat.
Un estudi de Foment del Treball ha posat en relleu que entre el 1998 i el 2007 a Espanya el total de treballadors del sector públic va passar de 2.117.164 a 2.582.846 (un increment del 22%, semblant al de la població total), corresponent l'augment més important a les administracions autonòmiques (+ 92%), mentre que es reduïa l'administració estatal (-32%). Un 50,3% treballaven a l'administració autonòmica (a Catalunya, el 54,2%); el 21,7%, a l'estatal (10,8%); el 24,1%, a la local (32,7%), i el 3,8%, a les universitats (2,3%). Ara bé, no totes les comunitats són iguals. Així, l'any 2007, a Extremadura els funcionaris representaven el 8,5% de la població total i el 28,7% dels ocupats; a Catalunya eren només el 4% i el 9,8%, el darrer lloc del rànquing. En paraules de Joan Rosell, perquè Catalunya s'aproximés a la mitjana estatal, caldrien 124.000 ocupacions públiques més i, a l'inrevés, en sobrarien a Espanya 781.000.
Acomiadar funcionaris per reduir despeses i aprimar l'autogovern de les comunitats autònomes, vet ací la fórmula màgica per sortir de la crisi. Per on es comença, pels metges i les infermeres, pels mestres i els professors, pels mossos i la policia, pels jutges i els fiscals, pels funcionaris de presons i de justícia, pels bombers i correus... perquè en conjunt són gairebé les tres quartes parts del total. Estem disposats a prescindir o privatitzar els serveis que presten? La qüestió no és retallar sinó reestructurar globalment l'administració pública per fer-la més eficaç i sostenible i per millorar la productivitat dels que hi treballen.
Per acabar, en determinades ocupacions el sistema de funcionariat no és el més eficient. A la universitat sembla molt més adient el sistema de relacionar el lloc de treball i la retribució amb la productivitat –recerca, impacte social del coneixement, publicacions, excel·lència en la docència–, com a les universitats anglosaxones. Aquesta és una via a explorar, com ja feia la llei d'universitats de Catalunya del 2003, i possiblement traslladable a altres sectors de l'administració pública.
Comentaris
...Manos a la obra.
Encertat aquest article.
El privat és millor en confort i traure els diners (dels qui en tenen o no els costa gaire guanyar-los). Però els resultats ...
Sanitat en és un bon exemple.
La receta neoliberal nos ha tratado de convencer –lográndolo en muchos casos– de la inservibilidad de ese Estado, aunque la libre empresa siga necesitando imperiosamente de él. Ante la reciente crisis financiera que sacudió la economía mundial, en los Estados Unidos fue el Estado quien salió a asistir a las grandes empresas en bancarrota, como la General Motors o a los bancos arruinados. ¿Ahí sí fue eficiente el Estado? ¿Dónde quedó entonces toda la prédica antiestatista?
Pero si en algo puede verse la incongruencia, o más bien la hipocresía del doble discurso dominante del capitalismo, es en el campo de la seguridad (“seguridad”: eufemismo por decir: mantenimiento seguro de la propiedad privada de los grandes propietarios, valga aclarar. Porque de la seguridad de las grandes mayorías… ni hablar). Es allí, en el campo de esa sacrosanta “seguridad” donde el Estado sí juega un papel predominante.
Cuando se trata de defender aquello para lo que están concebidos, los cuerpos armados de cualquier país no se equivocan, no son ineficientes, corruptos ni burocráticos. Lo cual demuestra –patéticamente, claro– que cuando el Estado tiene que funcionar, lo hace a las mil maravillas. Quizá no hay nada más elocuente del papel real del Estado que lo que ponen en juego los cuerpos armados: son la violencia de clase organizada, el aparato de defensa de los grandes propietarios.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.