Julian Assange s'ha entregat a la policia britànica per respondre a les acusacions d'assetjament sexual suposadament perpetrades a dues dones sueques fa més d'un any. El fundador de Wikileaks pot ser entregat a la justícia sueca o bé ser declarat innocent pels tribunals de Londres. El senyor Assange està al centre d'un debat que va més enllà d'uns delictes  sexuals. El que està en joc és el predomini de la transparència informativa sobre la intimitat de les persones i, més encara, sobre els secrets dels estats que són exhibits amb total impudícia per coneixement de tothom qui vulgui arreu del món.

El més preocupant de les fugues massives de secrets de la diplomàcia nord-americana no és el contingut de les revelacions que manifesten les opinions de diplomàtics sobre el caràcter, la posició i el nivell polític de dirigents d'altres països. Són informacions opaques que tenen importància  perquè poden modificar les actituds dels governs americans a l'hora de  relacionar-se amb altres països aliats, amics o enemics. La diplomàcia nord-americana ha quedat despullada en fer-se públics els cables que entren i surten a centenars cada dia del Departament d'Estat.

Fins ara, cap de les informacions esbarriades per la xarxa ha estat negada o desautoritzada. Estem, per tant, davant de fets que s'han produït, molts dels quals tenen una importància relativa. És bo que el que amaguen els governs o els diplomàtics es faci públic? Quina importància tenen els cables que l'ambaixador Aguirre cursava a la seu central de Washington emetent qualificacions dels màxims dirigents espanyols? La veritat és que les valoracions del diplomàtic nord-americà no han sorprès ningú. Molts hauríem escrit valoracions més crítiques i despectives.

Les filtracions sobre les guerres d'Iraq o d'Afganistan han molestat els estats majors aliats, que han hagut de canviar de política militar. És interessant saber, per exemple, que la Xina i els Estats Units estan treballant per tal d'unificar les dues repúbliques de Corea o què pensen als Estats Units  sobre la presidenta d'Argentina, el primer ministre Putin o el president Sarkozy. En tot cas, una primera conseqüència d'aquesta fuga massiva de documents és que la diplomàcia haurà de treballar amb nous paràmetres per protegir la discreció i la confidència en les seves comunicacions. També  està canviant la manera d'exercir el periodisme, que en un cas com aquest es converteix en un gran cabàs on s'aboquen milers d'informacions que són fruit del periodisme tecnològic, anònim, sense ànima i sense cara coneguda.  

El que pertorba les elits dirigents del món és com i qui ha tingut l'audàcia i l'habilitat de penetrar en la seguretat reservada de l'estat més poderós de la terra i penjar les informacions secretes al web Wikileaks per al coneixement general. Als partidaris de la transparència informativa ens interessa saber el que passa en els nuclis del poder local, nacional o global. La llibertat no demana permís i actua de manera espontània. Un vell mestre en aquest ofici  tan antic em deia que el periodisme consisteix bàsicament a explicar el que passa.

Però el que em preocupa més d'aquesta revolució informativa és que surt en bona part de l'anonimat si tenim en compte que Wikileaks rep moltes informacions de molts indrets i que són encriptades per ser filtrades en el seu moment a cinc publicacions de referència que fan la seva pròpia selecció i l'entreguen gota a gota al seu públic, emparades en la seva credibilitat i el seu prestigi. Sabem que són fets reals però ignorem qui els ha obtingut i amb quines pretensions.

Si Wikileaks pot penetrar a les entranyes del Departament d'Estat o del Palau de Buckingham, què passarà quan un individu sigui espiat per un veí, un enemic, un parent o un company de feina i ho pengi a un web de domini públic? Tota la llibertat possible però també tota la intimitat necessària. Qui determina el que és públic i el que és privat?

El debat provocat per Julian Assange afecta la política, el periodisme, les institucions i les relacions entre les persones. Si ho pot fer Wikileaks, per què una persona de Granollers o de Figueres no pot obrir un web en què, qui vulgui, hi bolqui qualsevol informació si a més es garanteix el seu anonimat? Sóc molt partidari de la llibertat i que se sàpiga tot el que passa i que afecta la comunitat local o nacional. Però tinc les meves prevencions sobre la invasió dels espais privats que són el refugi de la intimitat personal.

George Orwell va ser molt valent en denunciar el Gran Germà, que espiava des d'un estat totalitari tots els individus, que no es podien moure sense que l'ull  omnipresent vigilés tots els seus moviments. El que no  sospitava Orwell és que arribaria un dia en què seria des de la llibertat d'informació, amb eines produïdes pel capitalisme, quan hi hauria més possibilitats de saber-ho tot de tothom. I no per engreixar els arxius secrets de la policia secreta de Stalin o de Mao, sinó per buidar el contingut opac  de la diplomàcia capitalista. Quines paradoxes.

Els Estats Units hauran de recórrer als mètodes més inversemblants per tal de neutralitzar Julian Assange. Però no ho podran fer en nom de la llibertat perquè Wikileaks aboca la llibertat arreu del món. El problema és que quan aquesta allau de llibertat arribi a l'àmbit privat potser no serem més lliures sinó més vulnerables. Si diguéssim el que sabem i pensem dels que ens envolten la convivència seria impossible. Llibertat i transparència per tot allò que tingui dimensió i interès públic. El que no sé precisar és on hi ha la ratlla entre el públic i el privat. Em penso que haurem de viure  permanentment trepitjant la línia d'un costat a l'altre sense saber on estem.