Segons un comunicat oficial de la Generalitat en funcions (premsa.gencat.cat), del 7/12/10, l'informe PISA 2009 ha avaluat principalment la competència lectora. El nostre petit país ha obtingut 498 punts (17 per sobre de l'Estat i 6,5 més que la mitjana de l'OCDE) i ara estem per sobre de Suècia, Alemanya, Dinamarca, Irlanda, França, el Regne Unit, Portugal i Itàlia. Enhorabona! Felicitem-nos-en!

Em sabria greu confirmar que les estadístiques menteixen. Mai se m'acudiria posar en dubte la integritat de ningú i molt menys pensar que “hem copiat i no ens han enxampat”. Sorprèn, això sí, que fent tan poc de les recents garrotades siguem ara mereixedors de lloances. ¿Tan fàcil és passar de l'evident “vergonya” a ser un “alumne exemplar”?

Em preocupen cinc punts: digitalització, docents, avaluació, família i valors. Respecte al primer, la digitalització, resulta que els més espavilats han aconseguit els netbooks de l'Educat 1x1 governamental però no han pas prohibit al seu alumnat de tenir també llibres i quaderns. Fa poc, en Mark Prensky i en Punset (Redes, La 2) cantaven les excel·lències dels seus nadius digitals, que fan quatre coses a la vegada i aprenen quasi solets. Tots sabem, però, la impreparació pedagògica que hi ha i que els sistemes tècnics de “mira'm i no em toquis” no són a l'altura. Les PDI, els EVA, l'ajuda a Toshiba i d'altres a sortir de la crisi, no és suficient: cal rendibilitat educativa de l'eina informàtica.

Els docents som els professionals de l'ensenyament: se'ns hauria de cuidar i formar. Hi ha amargor, no només pel sou injustament retallat, sinó pel menyspreu del patró i la instrumentalització de tot plegat dels darrers “sindicalistes professionals” que queden. Ensenyar és una feina vocacional: exigeix generositat i estimació. Malauradament la volen fer una burocràcia ofegadora. Cal confiar en els professionals. En tercer lloc, l'avaluació: haurien de prohibir-se les “proves” per quedar bé. Les “competències bàsiques” exigides són tan ridícules que el que resulta meritori és suspendre-les. Tot i així, alguns ho aconsegueixen. Necessitem –com tenen altres països– una agència veritablement externa i independent que fixi què es demanarà a cada matèria i que ho avaluï: dades públiques i contrastables. Cal transparència en el procés i els resultats.

Suposo que –excepte algun maoista tronat– ningú nega que hi ha famílies: certament, els fills ho són dels seus pares, i no pas de la Conselleria d'Educació. Ens cauria la cara de vergonya si es publiqués l'índex detallat de participació en les recents eleccions a consells escolars (sector pares). Una família no és un ens que recull la criatura quan se l'expulsa o si està refredada. Els pares són els amos del servei educatiu, els qui han de fer que els professors siguin respectats, els interessats en l'aprenentatge dels joves. On són? Qui els allunya? Cal que cada família assumeixi la seva responsabilitat. En cinquè lloc, els valors: ja ha passat la moda del bonisme post-hippy i dels exrepressors traumatitzats. Som al segle XXI, i hem d'exigir una mica de nivell ètic. Els valors ja tornen a ser virtuts: esforç, integritat, coratge, fidelitat i la resta de les qualitats que s'hauran de reescriure en els nostres projectes educatius. No tot s'hi val a l'institut. Qui no hi vol estar no se n'ha de beneficiar, si no canvia. No hi ha dret que ho espatllin tot: ara manen els problemàtics conductuals. Hem de poder aspirar a l'excel·lència, arreu, també en els centres de titularitat pública, a fi que “cada alumne assoleixi al màxim de les seves possibilitats” (Luri, cdl.cat).

Per tant, cinc veritats: la tecnologia ha d'educar; s'ha de confiar en els docents; hi ha d'haver una avaluació pública de resultats; és necessària la responsabilització de cada família, i s'ha d'aspirar a l'excel·lència. La mediocritat educativa entristeix i estressa.