Impost dels pobres

Tal dia com avui de cada any la vella afirmació sentenciosa (qui va ser el primer a formular-la?) esdevé d'una contundència palmària, inapel·lable: les loteries (i tota altra mena de sortejos afins) són l'impost dels pobres.

Ja pot el gran recaptador, l'Estat (tant se val qui hi mani), predicar mesures de redistribució equitativa i fins i tot fer creure que les rendes més altes són les més llastades amb la deguda càrrega impositiva. El cert i positiu és que pagar, com morir, ho acaba fent tothom. Només que els rics ho fan representa que forçats i a contracor, mentre que els pobres, pobrets!, ho fan motu proprio i sense ni adonar-se'n, amb aquella il·lusió de treure el ventre de pena gràcies a un cop de fortuna, esperançadets ells.

És aquesta una constatació que admet paral·lelisme amb aquella altra de tant o més coneguda (de Marx en aquest cas): la religió és l'opi del poble. Sí. Només que el barbut de Trèveris va descuidar-se d'observar que el poble, ves per on, és opiaci de mena... Amb la qual cosa, ja li poden anar amb gaites conscienciadores, al tal poble o als seus pobres, que prou hi haurà corredisses per aferrar-se en aquestes no per més fal·lacioses, menys reconfortadores promeses de redempció anímica i de promoció socioeconòmica.

Ara, deixant a banda la dimensió financera i política de la jugada (i mai millor dit el substantiu en aquest cas), el fet és que una rifa com la de Nadal desprèn una fascinació subjugant: la que deriva de sentir-se copartícip d'una convenció social apta a regular l'atzar. El qual, doncs, deixa així de ser vist com un imponderable sostret a tot control humà, per passar a ser un dispositiu també injust, prou (la sort rarament et toca a tu), però tanmateix regulable i comunament admès. Gratificant de l'instint depredatori inherent a l'espècie: collir sense haver sembrat.

Per sobreposar-s'hi, no hi ha millor màxima, en un dia com avui, que la de Diògenes via Sèneca: no és més ric qui més té sinó qui menys necessita.