Podria escriure que m'han sorprès les reaccions que a Catalunya i en alguns sectors de la intel·lectualitat catalana han provocat les paraules que, en el seu discurs de recepció del premi Nobel de Literatura, Mario Vargas Llosa va dedicar als nacionalismes. Si ho fes seria retòrica pura perquè no m'han sorprès gens. Fa temps que sé que tenim la pell molt fina, que ens mirem totes les coses des d'una òptica molt nostra i que sempre ens sembla que el món sencer està contra nosaltres i la raó que tenim.
En el fil delicadíssim de la nostra sensibilitat, hem acabat atribuint a Vargas Llosa tots els defectes que per nosaltres té el nacionalisme espanyol que és de dretes, intransigent i anticatalà. Estem tan sensibles que fins i tot arribem a pensar que el nacionalisme espanyol ha contaminat les esquerres i ha posat fi definitivament al vell miratge de la possible superació des de les esquerres de les dificultats d'entesa entre Catalunya i Espanya.
Sóc d'una manera que les opinions de Vargas Llosa sobre els nacionalismes no m'han fet ni fred ni calor. M'han deixat força indiferent, tant, que si he de jutjar per algunes de les reaccions que han produït és més que probable que alguns em considerin un mal patriota. Però resulta que jo no busco enemics sinó que busco amics. I en el discurs de la recepció del premi Nobel hi vaig trobar un filó riquíssim per a Catalunya i per a Barcelona. Les referències als anys setanta, a l'efervescència política i cultural de la transició, al reconeixement a Barcelona de la capitalitat cultural de Catalunya, d'Espanya i en bona mesura d'Amèrica Llatina, em van recordar que sovint tenim un capital oblidat. Que tenim moments històrics que hem amortitzat a una velocitat de vertigen i que hem decidit foragitar del nostre imaginari col·lectiu com si es tractés de fets remots, però que formen part, en canvi, de la nostra memòria col·lectiva més recent. Apunto un cop més a la idea, segurament malaltissa, que fa que ens complaguem més en l'adversitat que en les circumstàncies favorables. Que magnifiquem el que ens va en contra i minimitzem o negligim el que ens va a favor. I, en canvi, com a poble, com a país, per a la nostra psicologia col·lectiva, per a l'estat d'ànim del país, per a l'orgull i l'autoestima dels catalans seria altament benèfic ponderar adequadament aquells fets que ens atorguen singularitat i relleu, que ens posen a l'aparador i que ens atorguen valor de titulars de portada com a referents mundials de moltes coses de les que sovint insensatament abjurem.
Jo mateix en diversos moments de la meva vida m'he declarat nacionalista. He fet un sil·logisme elemental. Estic convençut que Catalunya és una nació, estimo i defenso Catalunya, i això fa que el meu catalanisme s'expressi en defensa dels valors i dels continguts i de les aspiracions nacionals de Catalunya. Sóc, en aquest sentit, nacionalista, és clar. Resulta, però, que tots som de memòria molt fràgil i perdem sovint de vista fets dramàtics de la història contemporània d'Europa que no volem ni contemplar a l'hora d'analitzar la nostra pròpia peripècia col·lectiva. Perdem de vista que algunes de les barbaritats del feixisme es van cometre en nom del nacionalisme i que les bestialitats més grans del nostre món contemporani s'han produït per exemple als Balcans en la confrontació entre nacionalismes i en l'actitud expansionista, intransigent, xenòfoba i, fins i tot, imperialista d'alguns nacionalismes. Europa ja es va veure abocada en el passat a haver de distingir entre nacionalismes bons i dolents, democràtics i intransigents, solidaris i excloents. La contraposició entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català no és, potser, el millor camí cap a la superació de les velles contradiccions i l'assoliment de les màximes cotes d'autogovern per Catalunya. Afirmar la nació no hauria de voler dir esgrimir el nacionalisme com a primera línia de defensa de la nació.
En parlo ara perquè vull recordar que aquest no és un debat nou i que superat en diversos moments històrics reapareix de manera recurrent. No fa gaire, l'any 2007, el discurs del professor Eduard Feliu, en la seva investidura com a doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona em refrescava la memòria d'un episodi concretat en l'amistat entre Rafael Campalans i Albert Einstein en l'apartat incidència entre sionisme i catalanisme en el nostre temps. Es refereix a la visita que Einstein féu a Barcelona l'any 1923 quan “Einstein es va fer particularment amic del socialista Rafael Campalans, amb qui va visitar Terrassa i Poblet.(...). El bescanvi d'idees entre ells fou molt intens. Hi ha fins i tot qui afirma que Einstein dimití de la Comissió per a la Cooperació Intel·lectual de la Lliga de les Nacions, l'any 1923, a causa de la influència de la qüestió catalana, que Rafael Campalans li va saber explicar tan bé”. I segueix Eduard Feliu, “Quan Campalans (...) li va declarar que ell era al mateix temps socialista i nacionalista, Einstein restà perplex, perquè en els seus esquemes polítics europeus eren ideologies oposades. Però havent-li explicat el sentit que hom donava a aquests mots aquí, el savi féu: «Ara comprenc i justifico el vostre paradoxal socialisme nacionalista. Però això no és nacionalisme veritable! Si em voleu creure, prescindiu d'aquest nom funest»”. I això és el que explica literalment el mateix Campalans en el seu article Nacionalisme i nacionalisme. Un confusionisme perillós, publicat a La Tralla l'1 d'agost de 1923. (Vegeu Albert Balcells: Rafael Campalans. Socialisme català, 1985, pàg.309-312).
És molt probable que Vargas Llosa confongui les coses en els seus al·legats, però vist que el tema ve de lluny i que mai no ens hem aclarit del tot, jo em quedo amb l'argument d'Isidre Molas: “Mai no he estat nacionalista i sempre he intentat moure'm com un català nacional. L'esforç per fer més justa, més pròspera i més lliure la pròpia pàtria havia de desembocar en la participació d'aquesta en un mosaic de pàtries superposades cada dia més entrellaçades” (El meu temps de presó, 1962-1963. Trencadís de records. Ed. 62, pàg.202).
Contra els nacionalismes? No! A favor de Catalunya.
Comentaris
És català aquell qui no vol ser una altra cosa. I és anticatalà aquell que ho impedeix als qui ho volen. No cal donar tomberelles de trapecista. Quant s'avantposen els interessos d'un altre poble devant dels del propi és el moment en que cau la careta mentre es continua evolucionant entre trapecis en moviment.
Esser socialista, o comunista, que és donar un pas endevant, no exclou ser nacionalista. El socialisme cerca l'alliberament dels pobles oprimits. El que no es pot ser, és nacionalista d'un estat opresor, perquè aleshores no ets socialista.
Quin article més llarg per acabar no dient res. Personalment tant se’m en fot si em diuen nacionalista o català nacional, però el cert és que al llarg de la meva vida he patit la persecució i discriminació per ser i voler ser català i no ser i no voler ser castellà. I això ho he patit a casa meva, a Catalunya. Si algun il·luminat com el Vargas Llosa vol confondre víctimes i botxins amb un joc de paraules, jo no me’n faré còmplice. Potser va sent hora que ens deixem de collonades Sr. Nadal i comencem a dir sense embuts les coses pel seu nom, a Catalunya fa 300 anys que patim un genocidi, sense cambres de gas, però amb afusellaments, sense camps de concentració, però amb sentències de tribunals que no busquen el nostre bé, si no el nostre mal. I desgraciadament amb el suport de massa botiflers.
I si al Sr. Nadal no li agrada el nom, el podria substituir per antiimperialism e. Però em temo que, espanyol com és, tampoc no li agradarà.
CORRECCIÓ:
Algú li hauria d'explicar a J. Nadal que la diferència entre els nacionalismes que ell barreja i posa al mateix sac rau en el fet fonamental de tenir o no tenir un Estat. És del tot idiota o malèvol ser nacionalista quan es posseeix un Estat propi que garanteix els drets nacionals (llengua, cultura, cohesió social, independència...). En aquest presupost ser nacionalista no té sentit i el nacionalisme esdevé agressiu i expanssiu contra altres nacions a les quals es vol anorrear (És el cas del feixisme alemany o també, amb evidents diferències, del neonacionalisme espanyol hereu del franquisme i encastat en la sociologia espanyola que abraça des de Felipe i Guerra fins a la Falange). Altra cosa molt diferent és quan el nacionalisme no té un Estat propi (cas dels PP CC) i, per tant, la defensa dels drets nacionals, recau no en l'Estat, sinó en la gent nacional. Aquest nacionalisme...
... Aquest nacionalisme aregui. Si al Sr. Nadal no li agrada el nom, el podria substituir per antiimperialism e. Però em temo que, espanyol com és, tampoc no li agradarà.
A VEURE SI FINALMENT PUC ENGANXAR BÉ LES PARTS:
Algú li hauria d'explicar a J. Nadal que la diferència entre els nacionalismes que ell barreja i posa al mateix sac rau en el fet fonamental de tenir o no tenir un Estat. És del tot idiota o malèvol ser nacionalista quan es posseeix un Estat propi que garanteix els drets nacionals (llengua, cultura, cohesió social, independència...). En aquest presupost ser nacionalista no té sentit i el nacionalisme esdevé agressiu i expanssiu contra altres nacions a les quals es vol anorrear (És el cas del feixisme alemany o també, amb evidents diferències, del neonacionalisme espanyol hereu del franquisme i encastat en la sociologia espanyola que abraça des de Felipe i Guerra fins a la Falange)...
...Altra cosa molt diferent és quan el nacionalisme no té un Estat propi (cas dels PP CC) i, per tant, la defensa dels drets nacionals, recau no en l'Estat, sinó en la gent nacional. Aquest nacionalisme no és ni agressiu, ni expanssiu sinó defenssiu, i aspira a què la nació no desaparegui. Si al Sr. Nadal no li agrada el nom, el podria substituir per antiimperialism e. Però em temo que, espanyol com és tampoc no li agradarà
Aquesta última versió que he ficat és la bona i perdó per l'embolic que s'ha format a l'hora d'enganxar les dues parts
Voldria per altra banda fer una reflexió.
Un socialista del PSOE entendrà molt bé que una persona pugui estar oprimida per una questió de classe social i ho combatrà. Pot entendre també que estiga oprimida per questions de gènere i ho combatrà. O per questions ètniques o racials. Però sembla ser que no entendrà mai és que una persona pugui estar oprimida també per questions nacionals
El problema és que fem servir la mateixa paraula per definir dues ideologies completament oposades. Fer coincidir els totalitarismes de principis del segle XX amb el catalanisme, no és només terriblement injust, és també una mostra d'ignorància històrica, ja que el catalanisme patí amb molta sang les conseqüències de la represió feixista i comunista.
Rovira i Virgili ja proposà la creació d'un nou terme per diferenciar el nacionalisme de les nacions oprimides, respecte el nacionalisme d'estat, que res no té a veure. El pot llegir aquí: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/92610
Hom entenia per nacionalisme l'ideal d'unitat i llibertat de les nacions veritables, diferents dels Estats oficials.
A finals del segle nasqué a França una altra accepció de mot, la significança del qual fou deformada en el sentit del fanatisme patriòtic i de l'oposició agressiva a altres pobles i fins a l'esperit universal. Aquesta accepció fou introduïda per Maurice Barrès i adoptada pels homes de l'
I avui és corrent a tot el món parlar del nacionalisme francès, alemany, italià, polonès o serbi, per a significar sentiments i principis que no són ja diferents, ans bé oposats per diàmetre als sentiments i principis que proclamen el dret de les nacions autèntiques a la llibertat.
Mentre que per un costat creix l'ús del mot "nacionalisme" en l'accepció barresiana o maurrasiana, per un altre costat minva el seu ús en la primitiva accepció pel fet d'haver aconseguit la plena llibertat nacional la quasi-totalitat dels pobles que per ella lluitaren i d'haver desaparegut per tant el caràcter reivindicatori de llurs respectius moviments.
Jo he preferit, doncs, de conservar el pristí sentit al terme "nacionalisme", tot expressant ben clarament aquesta significança; però he substituït molt sovint el mot "nacionalista" pel de "nacional", que té per si mateix tota la força expressiva del sentit que li dono. Dir, per exemple, "català nacional" és tant com dir "
Així mateix fóra desitjable que el mot "catalanista" pogués ésser substituït pel de "català"; però avui hi ha encara molts catalans que no són catalanistes, que no són catalans nacionals, que no tenen consciència de la pròpia personalitat distintiva, i per això no és convenient ni prudent de renunciar tot seguit a l'ús del mot "catalanista" que, a desgrat del seu caràcter de limitació geogràfica, té un noble valor d'idealitat. El catalanista és el català amb consciència nacional. I quan la generalitat dels catalans tinguin aquesta consciència, no caldrà fer a Catalunya la distinció interior que el mot "catalanista" implica.
A.Rovira i Virgili
Barcelona, febrer de 1932
Senyor Jordi Tallaferro, volia escriure un comentari però vostè m'ha tret totes les paraules de la boca, no tinc res més que dir que subscric totalment el seu comentari, l'article dels senyor Nadal és el típic article d'un bon colonitzat i més bon encara col·laboracionista de l'opressor. Sobre "nacionalisme" us recomano la lectura del llibre "Identitat nacional i desraó d'estat" on Albert Barrio parla de "nacionalisme banal" i de nacionalisme reivindicatiu" El "banal" és el que practique l'estat i el "reivindicatiu" apareix allà on una societat considera que està mancada de sobirania política. El "banal" és propagat incessantment per tots els mitjans de comunicació i propaganda de l'astat fins arribar a formar part del sentit comú i quedar fora de tota discussió. En canvi el "reivindicatiu" no està incorporat al sistema i no té mecanismes per a la seva propagació rutinària, i és objecte de tot atac per part del "banal".
L'arbre es coneix pels fruits que dona, Sr. Nadal. Els fruits que dona vosté, son verí. Les seves paraules son verinoses i preten fer-nos creure que hi ha llum en la foscor. La seva gestió i l'estatut que va fer amb companyia d'altres inconscients no ha servit per altre cosa, que per retallar les atribucions de que gaudiem i avui, pot llegir a tots els diaris que el seu il·lustre líder Zapatero, porta al constitucional una de les múltiples e inútils lleis que van fer. El socialisme és un frau, una estafa i en conseqüència els socialistes son uns estafadors. No cal que ens expliqui les seves cabóries, la unica cosa que compta son els fruits, els seus Sr. Nadal surten tots podrits.
ABSOLUTAMENT D'ACORD AMB EL QUE DIU EL SR. JORDI TALLAFERRO. i afegir que ESPANYA NO M'INTERESA, QUE NO VULL TREBALLAR PER PAGAR "EL PER" NI SUBVENCIONAR A DUQUESSES DE MODA, VAJA QUE - NO VULL SER MOTOR D'ESPANYA- HO NECESSITO PER CASA
SIS PLAU SI LLEGEIX AIXÒ LI DIU AL SR. MONTILLA, QUE NORMALMENT EN UNA EMPRESA QUAN ELS NUMEROS FAN FALLIDA EN DESPEDEIXEN..ALS DIRIGENTS .I ELL QUEDA AMB UNA PENSIÓ MOLT GRAN PER LA FEINA QUE HA FET, EN UNA EDAT QUE TOCA TREBALLAR
1 2
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.