La roda del timó

Artur Mas ha traslladat al seu despatx de la Generalitat la roda de timó que tenia a casa –segons sembla, una herència familiar–, amb la llegenda Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra. Hi ha molta gent que situa objectes al seu lloc de treball com si es tractés de relíquies, ja sigui perquè els atribueixen poders miraculosos o, simplement, per superstició o animisme. Hi ha qui, sobre la taula del despatx, prop de l'ordinador personal, hi col·loca una determinada planta, amb el convenciment que anul·la les ones magnètiques; altres hi col·loquen una piràmide perquè creuen que el poliedre de les cares triangulars té poders màgics. Fa poc, un periodista em va comentar que la capsa amb suros que tenia col·locada entre el teclat i la pantalla de l'ordinador li evocaven els paisatges de la seva vida. Sovint, aquests fetitxismes passen desapercebuts per al gran públic però, en el cas de Mas, la roda de timó pren una dimensió extraordinària, i no només pel contrast entre el volum d'un cactus de sobretaula i el de la roda del timó amb vuit mànecs d'un pailebot. Governar un vaixell i governar un país també ofereix certes comparatives que poden ajudar a construir el relat presidencial de Mas. Maragall i Montilla potser no van arribar a fixar un llenguatge propi com a presidents. Maragall perquè abusava dels estirabots inconnexos i Montilla, per omissió. I, alhora, Maragall i Montilla, perquè van ser presidents curts (en el temps). Pujol, amb 23 anys i amb la idea forta de la construcció de Catalunya, va fixar el seu llenguatge. Mas, si el Déu dels vents afavoreix el velam del seu vaixell, probablement fixarà un llenguatge propi, un relat presidencial, qui sap si adornat per la matèria nàutica. De moment, Mas, després de la seva travessia del desert, ha salpat en la seva nova travessia proveït d'una roda de timó, malgrat que, inutilitzada i penjada a la paret, algú podria retreure-li que és més simbòlica que funcional. Però és un símbol universal i, “prendre el timó” sempre té millors connotacions que “portar la bandera”. Una altra cosa és que al Polònia preparin tancar els episodis amb Mas acomiadant-se amb el crit de “Visca Catalunya, Visca el Català!”, a ritme d'havanera.