L'Artur Mas va guanyar les eleccions per mèrits propis i per demèrits aliens. L'estrateg Madí abans de marxar va deixar un guió ben perfilat: Un esment al “dret a decidir sense límits” per acontentar el sobiranisme creixent de la societat catalana, i immediatament aparcar el tema per concentrar-nos en la crisi econòmica, ben real, per cert. De moment, cal aparcar les aspiracions “identitàries” per solucionar els problemes de la gent i de les empreses catalanes. La pela és la pela.

El guió diu que cal esperar les eleccions espanyoles de l'any vinent, i apostar-ho tot a una carta: ser decisius a Madrid per aconseguir el “pacte fiscal similar al concert”. Un fracàs anunciat (CiU sap que Madrid no acceptarà mai un sistema a la basca), però fàcil d'explicar com un greuge més vers Catalunya.

Tanmateix, la tossuda realitat està obligant el president Mas a canviar a marxes forçades el full de ruta madinià.

El govern vol dedicar-se a resoldre la crisi, però cada dia un nou fet trastoca els seus plans i resitua el debat en clau sobiranista. Quan no és la sentència contra la immersió lingüística o la suspensió de la llei de consultes, és la ministra Salgado dient que si volem més diners que apugem els impostos. I el fet d'haver de presentar un pla de viabilitat a la capital del regne i suplicar que ens deixin endeutar no col·labora a evitar la sensació de final de trajecte. Fins i tot a casa, el Patriarca esvalota el galliner tot abraçant la fe independentista.

Paguem més impostos i més peatges que ningú, rebem menys prestacions socials i sanitàries i, com a cirera del pastís, pagarem els ordinadors gratuïts de molts alumnes espanyols alhora que els catalans no s'ho podran permetre.

Artur Mas es veurà obligat més d'hora que tard a canviar el seu guió. No fa falta ser catedràtic d'Economia per fer un càlcul senzill: les necessitats de finançament de la Generalitat (els diners que no té però que necessita per sobreviure) són d'uns 11.000 milions d'euros. El dèficit fiscal (els impostos que paguem i van a Madrid sense retorn) reconegut pel govern espanyol és d'uns 18.000 milions anuals.

La solidaritat dels lands alemanys més rics és d'uns 7.000 milions l'any. Ras i curt, les necessitat de finançament es reduirien a zero, i encara seríem a Europa tan solidaris com el que més.

El dia a dia del país deixa palès que el que semblen línies divergents, les aspiracions sobiranistes i la crisi econòmica, són dues paral·leles que s'apropen a velocitat de vertigen i aviat es fondran en una de sola: la sortida de la crisi i el futur de la societat del benestar d'aquest país passa ineluctablement per la plena sobirania.