De les dues forces fonamentals per a la construcció nacional de Catalunya, CiU i ERC, avui volem aprofundir en la federació nacionalista i els clarobscurs d'aquesta força bàsica del catalanisme polític, de la qual, avui, gran part de les bases, conegudes com “la bona gent”, caminen cap al sobiranisme. CiU i el pujolisme han estat importantíssims per a la primera etapa de la nostra construcció nacional, “fent país” i, després, més tímidament, en la definició de Catalunya com a nació a través de la consolidació de quatre grans eixos: l'escola, els mitjans audiovisuals, la policia i el més rellevant de tots, que Catalunya fos un sol poble. Cal dir, però, la veritat. En la fundació i durant els inicis, tant CDC com UDC no van fer un plantejament sobiranista –i menys independentista–. És més, varen mantenir actituds negatives i de caire anihilador contra les persones i els col·lectius que, avançant-se al procés històric, es declaraven obertament independentistes. Hi havia independentistes, però aquests només eren tolerats. En cap cas podien influir en les accions i decisions del partit per tal de redreçar-ne les polítiques basades en el coitus interruptus i el peix al cove, que varen caracteritzar el quart de segle de governs d'en Jordi Pujol.
El pujolisme històric no era, en la seva àmplia majoria, independentista. Era catalanista i, per damunt de tot, possibilista. El pensament d'en Vicenç Vives i els documents escrits per en Jordi Pujol, Jaume Casajoana i, menys encara, Miquel Roca, no incloïen, ni explícita ni implícitament, cap pronunciament independentista. Tot i aquesta constatació, cal reconèixer que, a les bases de CDC majoritàriament i en alguns sectors d'UDC, any rere any, s'anava produint una tendència, una inclinació més clara cap a la plena sobirania nacional, en comprovar que l'estat de les autonomies s'havia convertit en una tremenda trampa per al desenvolupament nacional de Catalunya. Altrament, percebien que podia portar, com s'està veient en l'actualitat, per una banda a l'ofec econòmic i financer de la nostra nació i, per l'altra, a l'esquarterament de la nació, amb intents brutals d'assimilació espanyola, com els que s'han perpetrat al País Valencià i les Illes.
Val a dir, però, que CiU ha tingut un aspecte altament positiu per al país: la seva existència i la seva consolidació han permès que Catalunya resisteixi i sigui diferent a la realitat de la resta dels Països Catalans. En aquests territoris, la inexistència d'una força central, netament catalanista, com CiU, ha fet possible que el nacionalisme espanyol desenvolupés una força antinacional, assimiladora i propugnadora de l'autoodi com el PP i, per extensió. a causa del seu acomplexament, el PSOE. Així es pot entendre que quan al País Valencià o les Illes, en els cercles polítics, socials i econòmics, es posa en qüestió una coalició com Convergència i Unió, la resposta és contundent: ja voldríem nosaltres tenir una força com aquesta.
CiU va governar el país durant vint-i-tres anys, quinze dels quals foren de bon govern i tímida construcció nacional, mentre que els vuit darrers foren de decadència. Hi havia una sensació generalitzada que CiU es desfaria com un terròs després de la retirada del seu carismàtic líder, Jordi Pujol. Intel·lectuals poc fonamentats i alguns sectors polítics del país varen apuntar-se a aquesta estratègia antinacional, sense entendre la importància de l'espai diferencial que representa CiU i que evita la repetició de l'esquema espanyol al Principat de Catalunya. D'altra banda, les prediccions sobre el futur de CiU s'han anat estavellant legislatura rere legislatura, el 2003 i el 2006. I ara, el 2010, CiU ha estat capaç de guanyar, amb una àmplia majoria, formar govern i, per tant, consolidar aquest transcendental espai polític. A CiU hi ha hagut relleu, més contundent a CDC que a UDC, i un nou líder, Artur Mas, sense tradició política, que no va participar en la Transició ni en la lluita contra el franquisme i pel qual molts no donaven ni cinc cèntims fa pocs anys, però que ha consolidat un lideratge, un equip i ha aconseguit que CiU torni a ésser fonamental i governi.
Però ja no som al pujolisme. El temps ha passat. L'Estat espanyol, més ben dit, Espanya com a nació, se sent forta i està decidida, més que mai, a assimilar sense contemplacions la nació catalana i la basca, utilitzant els mitjans legals, les clavegueres i el que calgui. Catalunya però, se n'ha adonat. Ni l'han pogut afeblir del tot ni l'han liquidat, com ha passat al País Valencià o les Illes. En aquesta tessitura, i amb aquesta innocència que caracteritza la nostra classe política, en els darrers anys s'ha provat un nou intent d'aproximar-se a Espanya, mitjançant un Estatut d'Autonomia. L'Estat, però, l'ha rebutjat i el nacionalisme espanyol l'ha caricaturitzat, sense adonar-se que estava perdent la darrera oportunitat d'encaix de Catalunya a l'Estat. I és aquí on CiU, i sobretot la immensa majoria de CDC, que havia menystingut els plantejaments d'ERC, s'adona que l'única sortida és trencar amb el sistema establert, la gàbia autonòmica i fer, ara sí, l'últim intent: o concert econòmic o anar-se'n.
En el decurs d'aquests anys s'ha produït, però, un gran canvi. Primer, les noves generacions de CDC i alguns sectors d'UDC que parlen clar i es declaren sobiranistes o independentistes. Segon, aquells milers de simpatitzants i votants de CDC que van fer possible un quart de segle de Jordi Pujol s'adonen que cal canviar el xip i que Espanya és un destorb per al futur de la nostra nació. I, finalment, la gran sorpresa: Jordi Pujol, que havia teoritzat contra l'independentisme i impedit lideratges independentistes, clava un cop de puny sobre la taula i, entenent els joves i la seva pròpia generació que ha evolucionat, diu que potser l'única sortida per al país és la independència.
CiU, doncs, no pot fallar en la construcció de la nostra nació i, tot i la crisi econòmica, que segur que és prioritària, cal que no faci ni un pas enrere. Cal que sumi, i no resti, al seu projecte tota aquella gent que històricament li ha donat suport. I que entengui que ERC i la seva bona gent, més la societat civil organitzada, seran els seus aliats per fer el salt qualitatiu que aviat caldrà fer i que inclourà trencar el marc institucional sorgit de la Transició. CiU és una peça fonamental. Alguns sectors intentaran que segueixi amb la política del bromur i l'espanyolització, ja que a alguns això d'Espanya els produeix grans beneficis i negocis. Però CiU i ERC s'han de retrobar i formar la gran majoria nacional que ens porti cap a un esdevenidor de llibertat: el d'ésser un estat en el marc de l'Europa unida.
Comentaris
Estic bastant d'acord amb el comentari, el que em preocupa es la posició d'Unió, entre els seus membres esta, o molta ambigüitat amb l'independentis me, o la negació total, com així ho ha manifestat el Sr. Duran, en diverses ocasions, Convergència pretén començar per demanar el Concert econòmic, i em temo que acabarà amb un pacte fiscal de curta volada, que el voldran vendre com l'èxit del segle, i per aquí no hi hem de passar, vull confiar amb Convergència, però hem d'estar molt vigilants, i veure quin pla B hi ha al darrera d'un fracàs amb les negociacions sobre el Concert econòmic. Vaig trobar molt interessant la trobada d'ahir amb els consols destinats a Catalunya, i la demanda feta pel nostre President de que no distorsionessin la realitat catalana, un primer pas molt ben donat.
Té tota la raó del món. Cal però que Esquerra entengui, que sense CiU a la curta mai assolirem la independència i que CiU entengui, que cercar el Concert és perdre el temps (com si no n'haguessim perdut ja prou). Amb Espanya no hi ha res a fer. És una au de rampinya i no cambiarà mai. Gràcies per uns escrits tant actuals, interessants i ben fets.
Prou de Romanços, si no s'espavilen perdran el tren
Fins ara hem treballat més pels partits que per Catalunya. Els grans partits, sobretot el binomi PP-PSOE, tenen la democràcia segrestada. CiU no es pot aconformar amb participar en la partitocràcia i ha d'apostar per la democràcia. Amb la nova llei electoral pot marcar el canvi.
M'agradat l'article i hi estic bastant d'acord. Trobo molt encertada l'al·lusió al paper de la "societat civil organitzada" en el futur camí cap un estat propi. En aquest sentit es remarca la necesitat d'una entesa amb ERC i un retrobament amb les pròpies bases, però hi trobo a faltar la més mínima al·lusió a la nova formació parlamentària que ara per ara és l'única que està estirant del carro sobiranista amb tota la seva força (que malauradament encara és minsa). Potser l'autor creu que aquesta formació no tindrà cap presència en aquest escenari de futur?
Dons jo crec que CiU solament ha ajudat a anar mantenint una situació de dependència de l'estat espanyol, llustrada amb una mica de catalanisme. Mai ha fet passos compromesos vers la plena sobirania nacional, això és la independència. CiU és un partit de dretes, i és per això que no farà res que pugui posar en perill els llaços econòmics que molts dels seus tenen amb Espanya; a lo màxim que aspiren és a ésser un partit regionalista i fins que no s'esgoti aquest discurs i la gent es desencanti d'ell i cerqui noves fórmules, no hi haurà el salt definitiu cap a la independència.
CiU no va voler plantejar, com ERC els convidava, en la última legislatura de Pujol, preferint pactar amb el PP, un nou Estatut que, recordeu, ha sigut el desencadenant del desencant de molta gent i que ara hi hagi molts més nouvinguts a l'independentis me que es declarin, sense cap mena de dubte, com encara tenen els dirigents de CiU, entre ells Pujol, independentiste s.
Plantejar el concert ara (quan?) ha sigut una cortina de fum electoralista o, realment, és una aposta veritable de CiU? Si es planteja, l'estat espanyol s'avindrà a concedir-lo? Molts ho dubtem, i molt fonamentadament, després de la retallada estatutària.
La alternativa és que tots els independentiste s tinguin una opció clara on mirar i seguir, i en aquestes i en properes eleccions s'han d'unir en coalició totes les propostes independentiste s actuals. Fins llavors no podrem donar el pas definitiu cap a la independència.
Consentida per feixistes i refrendada per un poble sense cap experiència ni democràtica ni de viure en llibertat. La democràcia està aixoplugada en valors de Justicia. I ningú s'atrevirà a dir (tret dels espanyolistes, és clar) que el poble català no té dret a seguir existint amb la seva llengua i cultura i manera de fer, de ser i d'estar.
Hauriem de reflexionar més aixó en lloc de seguir les pastanagues del concert econòmic, dels encaixos, de les lectures generoses de la constitució del "atado y bién atado" i del tots sóm pops. Perquè hi han coses serioses que s'estan veient i el País Valencià n'és l'exemple més esgarrifós i a les Illes deunidó i a la Catalunya Nord ja ho tenen assumit. Els pobles no ressuciten.
voste deu ser de CiU ,oi?
Espero que les bases i votants de CiU forçin al govern a treballar de ferm per declarar la Independència de Catalunya en aquesta legislatura, i quan abans millor, juntament amb ERC i SI i es deixin del concert que només serà una perdua de temps, doncs ja han dit, tant els que manen com els que manaràn, que no ens el donaràn.
Al marge que em sembla intel·ligent aplegar forces com a estratègia, crec que les condicions que s'estan forjant en el propi govern de la Generalitat van en direcció contrària. Si s'analitza la naturalesa dels nomenaments, i ja no només la dels més evidents de determinades conselleries, sinó la dels càrrecs de segona línia, sembla talment com si la intenció de la cúpula de la coalició governamental estés més interessada per refermar els lligams amb l'Espanya rància de sempre, que per cap altra cosa. És com si estessin preparant la rebuda al desembarcament del PP a la Moncloa, com si, amb aquestes accions allunyessin cada cop una mica més cap possibilitat d'emancipació nacional per la via del distanciament institucional. Sembla com si estessin més interessats a continuar lligats de mans i peus.
EN JORDI PUJOL, S'HA FET INDEPENDENTISTA ARA QUE L'HI FALTEN QUATRE TELEDIARIS PER ANAR A SOPAR AMB DEU, PERQUE S'ESTIMA MES QUE ES MORI UN ROJO SEPARATISTA QUE NO PAS UN ESPAÑOL DE BE.
- El concert no és un objectiu assolible avui dia, i encara ho serà menys quan hi hagi un govern del PP. S’hauria d’aprovar a les Corts espanyoles, cosa que lògicament no passarà mai.
- A més, si s’assolís, el concert no seria una etapa en el camí cap a la plena sobirania. Ben al contrari, seria un pas en la direcció contrària, cap a la consolidació de l’esquema autonomista actual en un intent grotesc d’encaixar Catalunya dins Espanya amb un més que improbable tracte preferent similar al del País Basc i Navarra (cafè per a tres?)
- L’hipotètic assoliment del concert resoldria, suposadament, gran part dels problemes de finançament de Catalunya, però deixaria totalment obert el conflicte nacional; mantindria l’actual dependència d’Espanya en les decisions sobre temes cabdals com les infrastructures, l’ocupació, la immigració, la projecció exterior, la llengua... en definitiva, perpetuaria l’actual status de regió autònoma.
- La focalització de la relació amb l’Estat en l’obtenció del concert suposarà durant les properes legislatures un enorme malbaratament estèril d’energies, temps, recursos i sobretot d’il·lusions, que el nostre país no es pot permetre.
- Demanar el concert suposa tornar (continuar) amb la política de demanar-ho tot a Madrid, sacrificant el poc que queda de la nostra dignitat com a poble.
- La reclamació del concert, absurda després de la sentència del TC, permetrà a CiU i a la classe política i empresarial catalana que hi està vinculada prolongar l’actual esquema autonomista i treure’n sucós partit durant una dècada més.
- La promesa del concert és un dels arguments que ha utilitzat Artur Mas per intentar convèncer gran part dels ciutadans de Catalunya per a que confiessin en ell. El més tràgic és que se n’ha sortit.
Estic totalment d’acord en el Sr. Jové. CIU sempre farà el mateix, mirar de quedar be amb Espanya per que no s’enfadin. Encara que no ens donem compte, som submisos per genètica, i això a Espanya ens saben jugar molt be. En pregunto quin argument ens donarà el president Mas quan no ens donin el concert econòmic. No patiu, el discurs serà el mateix que ens van fer empassar amb el pacte del Majestic, on el Sr. Homs ens va dir que aleshores que havien aconseguit el millor finançament de l’historia per Catalunya i amb els mitjans afins a CIU, on els i fan l’obra social, tot quedarà en una bona gestió, i només bramarem els independentiste s on tenim només 14 escons.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.