La retallada massiva que està aplicant el govern de la Generalitat es pot qualificar de moltes maneres, però en
cap cas d'inesperada. En un context de crisi important, sembla més que raonable ajustar la despesa a les possibilitats reals del país.

Tanmateix, hom troba a faltar una altra tisorada, tan o més important que la que s'està aplicant a cada racó de l'administració catalana. Quan el president Mas va viatjar a Madrid a presentar el pla de viabilitat que la senyora Salgado encara no ha tingut temps de mirar-se, i a pidolar una autorització per endeutar-se i cobrir un petit percentatge del dèficit previst per enguany, va oblidar fer un plantejament addicional d'una lògica aclaparadora.

Si Catalunya fa un esforç extraordinari per retallar un deu per cent les seves despeses, no sembla evident que cal retallar també un deu per cent la solidaritat de Catalunya vers la resta d'Espanya?

No cal caure en la temptació demagògica de criticar la compra d'un aparell de gimnàstica de 14.000 euros per al rei espanyol o una despesa militar que cada cop sembla més obscena. Que facin el que vulguin, però que entenguin que si les coses van mal dades, i ens hem d'estrènyer el cinturó, també sembla sensat aplicar la mateixa mesura a les transferències fiscals que fa Catalunya a Espanya.

Ja s'entén el plantejament del govern català de no reclamar un nou pacte fiscal fins a les properes eleccions espanyoles, però no es tracta de canviar les regles del joc –de moment– sinó de fer un raonament molt senzill: retallem el 10 per cent
en tot, en les despeses, però també en el dèficit fiscal.

Com és que al president Mas no li va passar per cap aquest reclam en la seva
visita a Madrid?

L'escena faria riure si no fos tan patètica: el govern fent mans i mànigues per complir amb els compromisos més elementals, infraestructures postergades, alumnes sense ordinadors, retallades a tots el àmbits. Mentrestant, alhora que la ministra Salgado adverteix que l'ajust ha de ser encara més sever,
no hi ha cap altra comunitat autònoma que estigui aplicant un pla de contenció pressupostària com el català.

La paradoxa és que som un país que genera recursos fiscals suficients per no haver d'endeutar-se i fins i tot tenir superàvit sense apujar ni un sol impost, però ens ve de gust pertànyer a un club que ens cobra una quota de soci anual de 20.000 milions d'euros. Aplicarem la tisorada a totes les despeses, menys en aquesta quota. Qui ens entengui que ens compri.