Aquí ens teniu, pobres de nosaltres. Esclaus del rellotge i de l'agenda que anem sempre amb un pam de llengua a fora, corrent amunt i avall, perdent trens reals i metafòrics, fent tard a tot arreu. En donem la culpa a la feina, als fills, a la impossibilitat d'encabir-ho tot en 24 hores. Som gent estressada, què hi farem.

Els experts en gestió del temps creuen que la culpa és nostra, que no ens sabem organitzar. En realitat treballem menys del que fem veure. Els temps se'ns escola sense que en traguem prou partit. El dilapidem miserablement, com si fóssim eterns.

Hauríem d'aprendre a prioritzar, diuen els esmentats experts. Només les coses imprescindibles s'han de fer sí o sí. Hi ha feines que es poden delegar, o que poden quedar a mitges: és lícit tenir el pis desendreçat o buit de plantes per regar (a casa meva, la nota de color ja la posen les peces de Lego escampades pels racons).

Es veu que, si ens ho muntéssim bé, podríem dormir vuit hores cada nit, llegir dues novel·les per setmana, anar al gimnàs de dilluns a divendres, perfeccionar l'anglès d'una vegada i, per descomptat, pencar per guanyar-nos el sou i fer de mares o pares sense persones interposades. Maco, oi? És ben bé que ens queixem per vici.

La veritat deu ser en un punt mig: ni guanyaríem anys sencers si ens organitzéssim millor, ni s'aguanta gaire l'excusa que no trepitgem el poliesportiu per falta de temps. Si de debò ens agradés suar la samarreta, trauríem el temps de sota les pedres. De la mateixa manera que jo he trobat temps per escoltar i aprendre'm les noves cançons de Manel, encantada d'estar contribuint a un fenomen musical que ens dóna autoestima col·lectiva i ens acosta als països normals (sí, sóc mainstream, i què?). De la mateixa manera que trobaré temps per anar a veure els Manel al Teatre Romea, peti qui peti (i sempre que el món no hagi petat abans, que també podria ser).

En qualsevol cas, tampoc té sentit que renunciem a fer coses que ens vénen de gust per por de no tenir prou temps, de no donar l'abast. Ningú dóna l'abast (excepte, potser, els experts en gestió del temps), tant si ens hem apuntat a un postgrau de bioètica com si no. Tant si tenim fills com si no. Tant si treballem full-time com si fem reducció de jornada. Perquè és cert que qualsevol activitat s'expandeix fins a ocupar tot el temps de què disposàvem per fer-la. I qui sap si no hem evolucionat cap a una espècie crònicament estressada. Tant per tant, posats a patir estrès, val més que tinguem motius de pes que ho justifiquin.

I sí, educar quatre fills és una bogeria fantàstica i la bioètica sona apassionant.