No s'havien obert mai les finestres de la Casita Blanca, el mític meublé de Barcelona que va tancar per sempre el 31 de gener passat. Des del 1912, el que s'hi feia a dins en les 24 hores que funcionava quedava en absoluta discreció. Cortines arreu i una diligència disciplinada dels empleats –hi van arribar a treballar més de 50 persones– evitaven, en tot moment, que els clients es creuessin. “La discreció, la neteja, el tracte als clients” van fer créixer el mite de la Casita Blanca, explica Josep Tomàs, director de la casa durant 19 anys. Ahir, en un gest simbòlic, de comiat i d'homenatge, treballadors de la Casita i l'equip de Sílvia Munt, que hi ha rodat un telefilm de ficció –Meublé–, van obrir les finestres de l'edifici.

“Això és com la casa encantada, tot és possible, d'una intensitat brutal, quan una parella es tanca entre aquestes quatre parets”, diu Sílvia Munt, que ha rodat en temps rècord –tres setmanes– la pel·lícula, abans no anés a terra l'edifici. El telefilm, coproduït per TV3 i Ovideo, retrata cinc històries que transcorren a la Casita Blanca, just abans que tanqui. El meublé esdevé, segons Sílvia Munt, “un personatge més”, i un “pretext per parlar de la vida de parella”. “Sóc de les poques persones que no hi ha vingut, molta gent aquí hi trobava un lloc on s'oblidava de tot, era com un parèntesi”, reflexiona la directora.

Al telefilm hi surt, amb un petit paper, en Josep López, el cap de servei, que va treballar-hi durant 30 anys. Ell era, per exemple, qui anotava cada diumenge els resultats del futbol en una pissarra, informació de servei per als homes que havien de donar explicacions a casa. Ahir barrejava “tristesa i impotència” davant l'avanç inevitable del pla municipal per enderrocar l'edifici i transformar l'avinguda Vallcarca en un gran passeig enjardinat. Fins al 31 de gener, treballaven a la Casita 18 persones, entre cambrers, servei de neteja i de manteniment, i la majoria –llevat d'alguns jubilats– van a l'atur. López ha vist passar polítics respectats, personalitats de fama, empleats de bancs, parelles joves i, en definitiva, gent de tota mena de la qual mai dirà els noms. Els secrets quedaran entre les quatre parets, o potser, en obrir les finestres, ja en van marxar.