Mai hauria pensat que l'alcalde de Barcelona tingués tan poc calat democràtic amb l'afer de les consultes populars. Malgrat que alguna regidora –de districte– del PSC ja va significar-se en la negativa de cedir locals per a la consulta del 10-A, i que algunes alcaldesses com la de Malgrat i bastants alcaldes com el de Tarragona s'hi mostraren bel·ligerantment en contra, la fiscal general de Catalunya i el ministre de Justícia i més de 1.400 electes argumentaren que és un dret que no es pot vetar. Més de cinc-cents pobles l'han concretat en unes votacions “no vinculants”, organitzades pel teixit social i sovint decantades de polítiques de partit. “Quin luxe!”, exclamaren els observadors internacionals, els periodistes vinguts d'arreu del món en quedaren admirats i tothom amb una mínima sensibilitat democràtica hi donà suport o, si més no, ho respectà.

Aquestes votacions populars s'han embolcallat tothora de festa, d'activitats ludicofestives, de rues de gegants, d'encimbellades castelleres, de balls de bastoners i cercles sardanístics, de cantades de corals i cantautors, de recitacions d'actrius, d'actors, de poetes, d'artistes, d'historiadors, de professors/ores, científics, periodistes..., la columna vertebral de la nostra societat, el moll de l'os de la genuïnitat del nostre poble. La veu del poble recollida pel poble, transparentment, generosament, qualitativament. Els principals mitjans d'informació estrangers se n'han fet ressò mundialment. Ho han fet possible les persones amb o sense l'ajut dels polítics professionals clàssics, a voltes immobilistes i fins i tot reaccionaris.

Què provoca tanta urticària al senyor Jordi Hereu? Què motiva aquest procés d'al·lèrgia, aquest reflex incondicionat a tot el que sigui el dret a decidir? Per què ho va intentar en la consulta per la Diagonal esmerçant-hi més de tres milions d'euros? Fou una obra de teatre o un acte conscient i responsable? Per què sí a la Diagonal i per què no a Barcelona Decideix? Com es pot prohibir que el poble hi digui la seva? (no és una qüestió que estiguem en període electoral: això fa més de divuit mesos que dura! El president José Montilla ja s'hi va oposar i va explicitar en diversos fòrums que aquesta consulta era un acte d'irresponsabilitat, un carreró que no menava enlloc.

Ara més que mai, davant la desafecció política imperant i el descrèdit que pateix el món dels polítics, un alcalde ha de cercar, potenciar i motivar precisament espais i moments perquè la ciutadania s'expressi lliurament, sobretot per temes que tinguin a veure amb el seu present i amb el seu futur. I la independència o dependència de Catalunya és un tema molt seriós perquè ens hi juguem molt tots plegats. Plantes d'hospitals tancades i sales d'operacions dosificades, prova de valoració de la qualitat d'ensenyament anul·lada i centres tancats, cobrament de jubilació congelat o restringit, pressió fiscal mantinguda, grau d'atur elevat, magra supervivència d'indústries, empreses, treballadors i autònoms, xarxa vial i de comunicacions insuficient i antiquada..., mentre les infraestructures es disparen provocativament i obscena a Espanya, i Catalunya només rosega l'os; no rescabalament del dèficit, ni corredor mediterrani, ni respecte lingüístic cultural. Més d'un milió i mig ens vàrem manifestar, 600.000 vàrem votar i 60.000 vàrem fer-ho possible. El vot anticipat a Barcelona ha obtingut uns resultats molt respectables. Així, doncs, per què tanta prohibició? Per què tants obstacles?

Em costa d'acceptar que es tanquin emissores de ràdio, editores, llibreries; que es coartin llibertats d'expressió –com la del 10-A– i que els temes “oficialment tabús” no s'hi puguin tractar; que certes tertúlies siguin per pentinar el gat i despistar. No hi ha tants enzes com els pugui semblar als qui estan tancats a la formatgera de cristall; als qui gaudeixen d'honorabilitat protocol·lària; als que es delecten instal·lats en el privilegi envoltats de llepoladors interessats. No bevem tant a galet, senyors! Si Jordi Hereu vol prohibir, té feina a dojo: tenim un país i una capital per endreçar, i una nació per defensar de la decrepitud i del vassallatge. Per què tenalla precisament els que volen millorar aquest sistema decadent? Per què no lluita pels drets dels catalans?

Entenc que estimar el poble és dedicar-s'hi de ple, implicar-te en els seus problemes i cercar-hi solucions. Pensar en xip de poble i no tant en xip de partit o en la promoció individual d'un mateix. Ara mateix, en diverses parts del món hi ha pobles que es revolten perquè entre altres frustracions que els afligeixen hi ha la de no ser escoltats, la de no tenir-los en compte. Hem de revoltar-nos potser? Hem de tornar a ocupar Barcelona, la plaça de Sant Jaume, el parc de la Ciutadella, l'ajuntament i el Parlament perquè es respecti el dret dels barcelonins/ines a parlar i a explicar-se?

La reacció reprovable del senyor Jordi Hereu davant de Barcelona Decideix, el deshereta, l'exclou, el priva moralment de poder esdevenir l'alcalde de la ciutat comtal. Un batlle no pot tenir por ni recels de la veu del seu poble, sinó que ha d'estimular la participació ciutadana i donar les facilitats que tingui a l'abast perquè això sigui possible. Demano un canvi d'actitud i una mínima implicació institucional en una de les iniciatives ciutadanes més celebrades d'Europa d'ençà molts anys. Per la dignitat de la nostra gent i pel respecte que tothora ens ha de merèixer.