Hi havia un temps en què els responsables de la cosa pública podien gaudir traficant amb els somnis i les frustracions dels seus votants. Un líder podia dir al ciutadà que la feina ben feta no tenia fronteres o que no pensés en què podia fer el seu país per ell, etcètera, perquè qualsevol Wally d'Occident amagava la seva petita llavor interna de vanitat pública. Ara els polítics viuen abocats a la fatalitat de gestionar l'única sensació que agermana els seus potencials clients: l'avorriment. No és que la política –com diuen els cursis– hagi perdut vocació ideològica ni que els ciutadans s'hagin convertit en badocs aliens a qualsevol transformació. Fa ben poc hem viscut fenòmens com les revoltes populars del nord d'Àfrica i canvis substancials com la consolidació de la dona com a subjecte polític de dret. Però ni el vodevil de tirans enderrocats per opositors simpàtics (als quals les potències ja compren petroli) ni alguns avenços legals indiscutibles no han pogut neutralitzar el regnat de tedi. Heidegger em va avisar fa temps –passejant per la platja del Bogatell– que l'avorriment de l'home modern no seria una qüestió d'indiferència envers les coses, sinó una actitud essencial de l'ésser que ja no veuria cap misteri en la totalitat del món. Efectivament, l'entusiasme momentani que han generat les rebel·lions per enderrocar Gaddafi o els plors per les víctimes del tsunami del Japó amaguen la profunda convicció que l'alegria i els morts no afectaran substancialment la nostra vida ni la seva petita història política. Això ens passa especialment a Catalunya, un país en el qual no pots maleir els canvis en el llenguatge de la política pel simple fet que no n'hi ha mai. De fet, resulta ben significatiu que l'únic moment històric que ha celebrat Occident en els últims anys hagi estat un acte terrorista com l'11-S (recordeu que aquell dia molts van augurar l'inici d'una nova guerra mundial). Radicalismes a banda, la història sembla paralitzada. Els polítics, de moment, no han pogut ni acostar-se a l'espectacular impacte històric del terror. De moment, només poden gestionar avorriment. Només els resta un enorme avorriment.