Papes de ciència-ficció

Quantes pel·lícules s'han fet sobre papes imaginaris, entre Les sandàlies del pescador i Àngels i dimonis? Ara el sensible director Nanni Moretti acaba d'estrenar l'última, Habemus papam. Als seus 85 anys, Michel Piccoli hi interpreta el paper del cardenal Melville, un prelat discret que, en ser elegit pels seus col·legues a la Capella Sixtina, experimenta un atac de pànic. Quan el traslladen d'amagat i vestit de civil al despatx d'un psiquiatre, aprofita per fugir. Viatja en autobús, demana habitació en un hotel, esmorza en un bar i passeja d'incògnit pels carrers de Roma en una manifestació extrema de la seva autenticitat humana. Descobert finalment i retornat al Vaticà, sembla acceptar que tot ha estat un malson, però quan surt al balcó de la plaça de Sant Pere s'adreça a la multitud i proclama que vol renunciar.

La idea d'un papa superat pel pes del càrrec i fugitiu del protocol és molt suggestiva, però no és nova. Ja la va esprémer a fons Gérard Bessière a la novel·la Le Pape e disparu (Éditions du Cerf, 1972). El seu protagonista, Jacint I, incapaç de somoure la cúria pontifícia i d'abolir les etiquetes oficials, fuig del Vaticà i es posa a fer la vida corrent d'un ciutadà normal. Amb un nom fals i camuflat darrere uns grans bigotis, el papa fa de taxista. Durant les carreres per la ciutat descobreix la feixuga existència de la humanitat que treballa, lluita, pateix i mor.

El problema d'aquestes històries rocambolesques és que són fàcils de començar però difícils d'acabar. Del llibre de Bessière hi ha una versió catalana (La Llar del Llibre, 1989) amb un títol prou eloqüent: El papa es mor a Jerusalem. De tota manera, per tractar d'aquest tema no cal forçar la imaginació. Només llegint la recent Historia de los papas de John W. O'Malley (Sal Terrae, 2011) es pot comprovar que molts pontífex reals, al llarg dels segles, han fet coses més inversemblants i extravagants que les previstes en el millor relat d'església-ficció.