La publicació de les memòries del president Pujol ens està resultant molt útil als historiadors. El coneixement íntim de l'home que governà gairebé un quart de segle fa adonar-nos dels errors d'anàlisi en què hem incorregut sovint. De fet, la simplificació propiciada pels eixos esquerra/dreta i catalanisme/espanyolisme ha provocat pèssimes interpretacions del personatge i dels complicats anys de la transició. Un dels pocs analistes, provinent del PSC, que no entelaren la mirada a partir del prejudici ideològic, fou Jaume Lorés. L'assagista, a mitjan anys vuitanta, oferí una interpretació segons la qual, i en contra de l'opinió majoritària, Convergència i Pujol no representaven una “dreta” convencional, d'acord amb la simplista i maniquea lectura marxista, que dibuixava CDC i el president a la manera d'una caricatura carrinclona i essencialista, sinó un projecte més complex amb pretensió d'assolir una hegemonia ideològica i sentimental dins una societat heterogènia.

Pujol, com part de la seva generació, basteix el seu projecte de país a partir del trauma de la Guerra Civil. Perquè, efectivament, venim d'un país dividit i amb conflictes interns que havien precipitat la tragèdia de 1936. És per això que les inspiracions filosòfiques de Pujol recorrien als principis de reconciliació d'Emanuel Mounier i Charles Péguy, a la idea que calia renunciar al capitalisme sense rostre humà, i aixecar ponts respecte dels sectors agreujats pel desigual repartiment de la riquesa. Això, en termes pràctics, es tradueix en una aposta decidida per l'estat del benestar.

Sostenia Tony Judt, que les polítiques de benestar eren filles de dues ideologies enfrontades que hagueren de renunciar als seus principis. D'una banda, la democràcia cristiana, que renuncià a la utopia del capitalisme liberal desregulat i egocèntric, de l'altra, la socialdemocràcia, que ho féu a la utopia revolucionària. L'estat del benestar esdevingué fruit de claudicacions mútues que permeteren bastir una protecció comunitària davant els atzars de l'existència. La fascinació de l'expresident pels diferents models de benestar corresponen a aquest efecte col·lateral desitjat: la unitat nacional en un país amenaçat per la fractura social i la temptació lerrouxista.

En aquest sentit, el projecte convergent esdevenia receptacle de les més variades tendències i tenia com a objectiu la centralitat en l'espai públic de la nació, això que posteriorment Pujol anomenà “pal de paller” i que Mas rebatejà com “la casa gran”. Així, el catalanisme caldria interpretar-lo com l'intent de transversalitat nacional, des de la cohesió social. Per a això, com havien fet la diversitat de forces polítiques europees, calia renunciar als desigs inconfessables de cada grup social. Pujol, que coneix bé el país i la psicologia dels col·lectius que la componen, té constància de la cobdícia desenfrenada dels grups econòmics dominants, i de la facilitat amb què les classes populars fan esclatar la seva ira. Per bastir Catalunya calia fer pagar impostos als rics i tenir satisfets els grups més desafavorits. Contra tot analista polític, l'invent va funcionar, i Convergència va assolir un grau de centralitat i responsabilitat que contrasta amb la cultura política mesetaria, autoritària i inconscient. I fou el pecat de la col·laboració amb els enemics declarats del país (malgrat intimistes converses en català) el que els portà al purgatori.

En les actuals circumstàncies, Convergència es troba davant un terrible dilema. En una època de crisi de pitjors dimensions que la dels vuitanta, el catalanisme convergent ha d'optar per dues opcions incompatibles. Claudicar davant la cobdícia i egoisme infantil de les classes benestants, que exigeixen rebaixes i exempcions fiscals (successions i el tram màxim de l'IRPF), la qual cosa motiva retallades socials, o apostar decididament per la preservació de l'estat del benestar tot mantenint la despesa en sanitat i educació. Ambdues coses alhora no poden ser, i CiU haurà de triar entre enfrontar-se als grups més poderosos i benestants que li van donar suport econòmic i mediàtic, o enfrontar-se a metges i mestres, que sense poder real sí ostenten un grau gens menystenible de lideratge comunitari, i que poden fer catalitzar el ressentiment de les víctimes de la crisi. Satisfer l'egocentrisme dels més rics, o preservar la cohesió social i nacional? Cal recordar que l'èxit de l'estat del benestar, responsable de l'etapa més perllongada de pau i prosperitat, vingué de la mà de la renúncia als somnis utòpics de rics i pobres. En circumstàncies greus com les actuals, i si es vol mantenir la centralitat del país, faria bé el nou president de posar fi al somni neoliberal d'alguns amb més influència que empatia i seny.