“I aquella dona em va dir: Ramon! Em va cridar així perquè me'n dic, de Ramon, no us penseu”. És la ironia amb què l'escriptor Ramon Folch i Camarasa obsequia si s'acosten al castell de Plegamans. Al castell –sembla l'espai d'una aventura d'en Massagran– hi ha la Fundació Folch i Torres. Un cop a Palau-solità i Plegamans, carretera amunt –aquestes carreteres d'urbanització, d'antic poble d'estiueig– arribaran al castell on els diumenges rep i atén el públic Ramon Folch, barba blanca afable –“Sempre ha portat aquesta barba?”, “No, de petit no”– i ulls espurnejants.

La fundació reuneix arxiu i història de la nissaga Folch i Torres. Els germans Folch i Torres van tenir una importància cabdal en el catalanisme i la construcció del país abans de la guerra. Altres noms de l'època han tingut reivindicadors més a mà perquè feia més fi, ideològicament o estèticament parlant, que ben mirat sovint són la mateixa cosa. El més conegut dels germans és l'escriptor Josep Maria Folch i Torres, llegit massivament –sí, sí, massivament– als anys vint i trenta per les seves històries a la revista En Patufet. I per tot, és clar, havia de ser menystingut per l'alta intel·lectualitat.

La meva àvia, adolescent durant la República, va llegir En Patufet. La meva mare, filla de la postguerra, va poder esgarrapar les Pàgines viscudes perquè els propietaris de la masoveria les havien guardades. Fins aquí i en aquests termes, l'escriptor va ser –i és?– prou conegut per la població mitjana catalana. El que probablement ja és menys coneguda és la tasca de la resta de germans: en Joaquim, al capdavant dels Museus d'Art de Barcelona, capitanejant la salvació del patrimoni artístic català durant la guerra; en Lluís, crític d'art i pedagog, treballant amb els infants disminuïts psíquics. Dos més van morir joves: l'Ignasi, escriptor i periodista, i en Manuel, advocat i escriptor.

Tots, amb el franquisme, van ser depurats. La dictadura es va cuidar prou d'aixafar aquesta tasca ingent. A la fundació, un documental mostra la imatge d'en Josep Maria durant els anys quaranta, esprimatxat i xuclat per les adversitats. Tant que si no fos per la fundació, el seu nom, cognoms i llegat qui sap on raurien.