Era la primera vegada que visitaven el Parlament. De fet, ni la Kathe ni l'Audrey eren conscients en arribar que la política catalana estigués tan sacsejada últimament. L'una de Florida, l'altra de Saint-Etienne, només feia mesos que estudiaven amb un Erasmus a la UVic, per a elles, una universitat espanyola més. A la sala 4 del Parlament, Toni Strubell (SI) les esperava, després d'haver visitat l'hemicicle. A elles i a uns quants joves més, aquests catalans.

Catalunya no podrà créixer si no se sap vendre: la independència s'ha de saber explicar, s'ha de vendre. Cal generar “estímuls emocionalment competents”, citant el professor Joan Ferrés. I tothom hauria de ser conscient de la importància que té l'anglès en aquest procés. De fet, parlar de Catalunya en anglès és, ara mateix, més important que mai quan els nacionalistes escocesos han aconseguit una majoria absoluta significativa i poden obrir la porta, finalment, a la seva independència i establir un precedent per a la de molts altres pobles. Dins de la sala 4, alguns ja eren conscients del clima de final d'etapa que viu el país. Les brases hi eren, només calia atiar-les amb estímuls seductors. Però als EUA o a França, qui sap realment què passa aquí? “M'agradaria donar una resposta en anglès”, va dir-los Strubell. “Davant dels brindis al sol que es fan a la casa [Parlament] només hi ha dues respostes: navegar pel debat de l'autonomisme o resoldre l'espoli fiscal amb la independència”, va concloure després d'una llarga reflexió sobre l'empobriment del país. I, com aquesta, cada vegada que s'havia d'advocar pel nacionalisme de butxaca, Strubell canviava el català per l'anglès i mirava fixament les dues estrangeres. Fins i tot, per reconèixer que “potser perquè l'independentisme és molt d'esquerres, no hem debatut encara si hauríem de tenir un exèrcit”.

Malgrat ser conscient de les deficiències d'un discurs encunyat en poc més de nou mesos, Strubell va aconseguir l'objectiu: vendre el projecte. Sentir parlar d'independència en anglès i veure un parell de cares bocabadades et fa pensar que, potser, no ens mirem tant el melic com diuen.