Apareguts quasi el mateix dia, dos llibres ben diferents tenen com a denominador comú el desengany, la decepció i la frustració: El fin de una época, d'Iñaki Gabilondo (Barril i Barral), i Adéu a la Universitat, de Jordi Llovet (Galaxia Gutenberg). Els dos autors, prejubilats voluntaris o forçosos, constaten amargament que el seu món s'ha acabat.

Gabilondo sosté que s'ha trencat tota una manera d'entendre l'ofici de periodista. Llovet contempla la fi de la universitat tradicional, convertida ara en una concentració d'alumnes més interessats en les especialitzacions productives que en el saber general propi de l'alma mater. El periodisme audiovisual, diu Gabilondo, viu sotmès a la lògica perversa de les audiències i les empreses jutgen amb el mateix criteri de rendibilitat els informatius, els concursos i els programes del cor. Llovet diu que vindrà un dia en què les universitats, en comptes d'armar intel·lectualment els alumnes amb sabers universals, impartiran màsters sobre “la teologia literària dels best-sellers o el llenguatge gestual de la seducció amorosa”. Tots dos coincideixen en la denúncia d'allò que Thomas H. Eriksen va anomenar fa deu anys “la tirania del moment”. Com que la gent d'ara no té temps de res, les classes esdevenen pures lliçons utilitàries i el periodisme tendeix a la píndola, l'eslògan, les notícies curtes i els grans titulars. Les noves tecnologies han agreujat el problema: fins fa poc, eren els diaris els que feien tard respecte als mitjans audiovisuals; ara, quan la ràdio o la televisió donen una notícia, la gent ja l'ha conegut a través d'internet. El resultat és una societat inquieta, insaciable, en la qual, com deia Eriksen, “el moment següent arriba tan de pressa que result difícil viure en el present”. Una societat per a la qual el passat no té cap interès i l'eternitat no té cap valor. La malaltia contamina tant la informació com la formació; per això el periodista i el catedràtic se senten igualment frustrats i decebuts.