Aquests dies, que ens hem fet un fart de veure les imatges de la final de Champions de Wembley 92, ens hem adonat que ens hem fet grans. Ara aquelles imatges les veig antigues, com em semblaven velles les escenes de la terrible final de Sevilla, de la qual no arribo a tenir consciència. Aquesta deu ser la diferència. L'any 92 jo tenia 12 anys i aleshores res viscut em semblava antic, o tot nou, per així dir-ho. El meu germà i jo érem dos nens que vam mirar la final del gol de Koeman en una tele immensa –res de pantalla plana– sinó immensa d'ampla, que, en termes d'avui, oferia una imatge pixelada. Amb aquell xut de falta vam sortir esperitats d'aquell quartet petit –popularment “el quarto de rentar”– per córrer pel passadís amunt i avall.

La memòria futbolística corre paral·lela a la vital, i passa tot allò que diuen: quan els ídols són més grans que tu, de la mateixa edat, i després, ja, ganàpies més joves. Mirar a Wembley 92 ens força a mirar el periple de temps des d'aleshores fins ara. Ens obliga a posar en context l'efecte que ens produïen els futbolistes estrangers d'aquell moment –quatre i l'atractiu dels holandesos–, que després es trencaria amb l'allau d'estrangers fitxats a tort i a dret, les èpoques del Barça de muntanya russa i els fitxatges holandesos estrambòtics, amb Bogarde al capdavant.

Era entranyable el reportatge d'El 9 Esportiu, de fa uns dies, amb el testimoni dels futbolistes d'aquell onze titular. Un onze marcat al cervell perquè després va venir un desert que s'alimentava només de l'onze de Wembley i la màgia d'aquell gol. Com canvia una moral col·lectiva! Dic el mateix, veig, que em deien els grans, el 92: que ens en recordéssim, d'aquella final, que mai l'havíem guanyada. Tornar a Wembley, estadi renovat, té molt de paràbola poètica. Això no vol dir que esperi necessàriament un final feliç a les grans històries boniques que s'han dibuixat aquests dies. Però és clar que la història caminarà, a Wembley i a fora, a pesar de tot, de Fukuyama i de nosaltres mateixos, potser perquè mai s'ha vist que s'aturés. I mentrestant, disfrutarem, segur, de la final, amb la família i els amics. I amb pantalla plana.