Els canadencs Kathy Witterick (una dona) i David Stocker (un home) són pares de tres fills: Jazz, Kio i Storm (noms ben neutres, no fos cas). Els dos grans són nens, però porten el cabell llarg i tan aviat van vestits amb pantalons com amb faldilles. El fill petit, de quatre mesos, és directament un nadó sense gènere. Els pares no han revelat a ningú el sexe de la criatura, en un intent arriscat d'educar-la al marge de restriccions de cap mena. “Hem pres aquesta decisió amb l'esperança que el món acabi sent més lliure i progressista. Quan neix una persona, de seguida demanem si és nen o nena. Si realment volem conèixer algú, no ens hauria d'importar què té entre les cames”.
El matrimoni argumenta que estan donant als seus fills la llibertat de ser qui vulguin ser, amb independència d'unes normes socials que ens castren i ens limiten. “Tothom ens pregunta fins quan mantindrem el secret, fins quan durarà això –explica la mare de les criatures–. És també el que ens preguntem nosaltres: fins quan haurem de viure en un món que impedeix a la gent ser qui vol ser?”
El 2009, a Suècia, va ocupar pàgines dels diaris una parella que havia fet el mateix experiment: amagaven la identitat sexual del seu fill, que llavors tenia dos anys i mig, per “alliberar-lo de la construcció artificial de gènere”. Un objectiu lloable, si no fos que utilitzen persones com a conillets d'Índies i que hi ha un clar efecte rebot: l'esforç per no divulgar el sexe del fill fa que se centri l'atenció justament en el sexe del fill.
Segons els pares del nen o nena suec, “és cruel portar un bebè al món amb una marca blava o rosa estampada al front”. Ells fan el que fan a fi de bé: “A les nenes els diuen que estan molt maques amb els seus vestits, i als nens els empenyen a jugar amb cotxes. Si els eduquem desproveïts de gènere, tendirem a veure'ls més com a éssers humans, fora dels estereotips que encasellen els nens i les nenes”.
El meu fill de vuit anys va afirmar fa poc: “L'única diferència entre homes i dones és que els homes tenim penis i les dones, no”. Em va agradar que no tingués prejudicis, i no li vaig dir el que penso: que no té raó. Que no és només el penis. Que la cultura ens condiciona, però tampoc podem ignorar el pes (enorme) de la biologia. És il·lustrativa l'anècdota que em va explicar la neuropsiquiatra californiana Louann Brizendine. Una pacient seva, enderiada amb les joguines unisex, va regalar a la filla de tres anys un cotxe de bombers. Una tarda es va trobar la nena bressolant el vehicle i dient-li: “No pateixis, camionet, tot anirà bé”.
Comentaris
Quantes xorrades! De vegades aquesta dona diu unes bestieses! Tinc dos fills: un nen i una nena. No hem fet mai les estupideses d'aquestes famílies, hem adoptat un punt de vista tranquil i relaxat. Tots dos han tingut jocs de tota mena: nines i cotxes, escombres i construccions, cuinetes i ninots monstruosos... El nen ha jugat a fer dinars i a córrer per carreteres, i la nena també. El nen ha tingut les seves nines i els seus jocs per construir avions i monstres per destruir, i la nena també. I ja està! Han jugat a les dues menes de jocs, de forma indistinta i sense problemes!
Doncs jo no ho trobo cap xorrada. Té tota la raó del món. Quina sort viure al món ideal per alguns... el teu nen i la teva nena potser han fet això però et ben asseguro que el meu nen i la meva nena han fet exactament el que descriu l'Eva. I no serà perquè els ho posséssim fàcil perquè érem dels que créiem que el gènere era una construcció exclusivament social............. I no, no és així de senzill. Eva, un bon article!!!