Almenys en dues ocasions el conseller Ferran Mascarell ha afirmat en els mitjans que Catalunya s'ha fet petita per als seus creadors, atesa la difícil situació en què la crisi els deixa, tot i posseir, en general, un talent més que notable. Segons es desprèn de les seves paraules, aquesta podria ser la causa de la ja evident marxa del país de persones de vàlua professional.

Per una banda és una apreciació complaent formulada pel màxim responsable de Cultura d'un país que necessita –perquè s'ho mereix– missatges que esperonin l'autoestima atordida pel present. Per altra banda descriu encertadament un fenomen real i singular, en tant que circumstància inèdita en la nostra història recent. Però el fet amaga una dinàmica perillosa que a mitjà termini serà nociva. La reacció ràpida a l'ofec és, lògicament, sortir a l'exterior a oferir les nostres gràcies, sigui Berlín, Hangzou o Salvador de Bahia. La qüestió està, però, a sospesar si aquesta situació aparentment favorable per al prestigi d'un país pot veure's superada per un excés de fugida de professionals capaços, i si això ens convé col·lectivament. Una sortida significativa de talent no és una oportunitat per fer una bona posada en escena que mostri i demostri a la resta del món la capacitat que té el nostre país de construir creadors genials –cosa amb què se'ns omple la boca sovint–; simplement significa que s'està desplaçant força de treball amb una qualificació molt alta. Per entendre'ns, ni és el mateix talent que genialitat, ni és el mateix exportar que perdre.

Anem a pams. Què entenem per talent dels nostres creadors? Pel que fa als arquitectes, a l'Estat espanyol s'ha impartit al llarg de dècades un programa educatiu únic que fusiona en una sola carrera tres disciplines: l'arquitectura, l'urbanisme i l'enginyeria civil, tres entorns no vinculats entre si a la resta del món, i en canvi naturalment indissociables per a nosaltres en tant que conformadors del nostre ofici i constituents de competències i atribucions jurídiques. El perfil resultant és molt potent i extraordinàriament polivalent. És en aquesta inusual confluència en la qual es basa, en bona part, el talent d'aquest col·lectiu molt qualificat, nombrós i de totes les edats. Aquests professionals formen part del patrimoni del país com a individus formats gràcies a un impagable esforç de l'administració, els docents, les famílies i els mateixos interessats.

Tenim dues opcions. Una és malbaratar aquest patrimoni seguint el nostre ancestral costum de pagar el beure exhibint unes banyes monumentals que, aquesta vegada, la banca i altres benefactors d'utilitat pública ens han posat mentre ens donaven peixet. A continuació observarem amb cara d'imbècil com aquest patrimoni no s'exporta, sinó que es perd nord enllà, per després apel·lar al tràgic estigma del nostre poble perdedor. L'altra opció és fer un favor a la cultura en general i a la intel·ligència en particular i descobrir els altres destins certs d'aquest talent. Això sí, més útils que èpics.

Permetin-me que esculli la segona. Tirar-la endavant, però, obliga a fer un canvi important en la percepció que es té del rol i la funció dels arquitectes. Tant pel que fa a allò que fem, com a quina escala treballem. Ara mateix el que és visible de la nostra feina –consistent en un romàntic equívoc– es basa en tòpics grandiloqüents i filigranes artístiques cares, inabastables i probablement prescindibles. Hi ha molta vida més enllà d'això, creant, construint, mantenint, modificant, reconvertint, rehabilitant, inspeccionant, explicant, planificant, diagnosticant, taxant, catalogant, remodelant... l'espai, la nostra matèria primera. Una matèria primera sense una escala predeterminada. Treballem igualment la gran com la petita, siguin places, cuines, hospitals, temples, locals comercials, habitatges, banys, jardins, carrers, mobles, cinemes, mausoleus, exposicions, fàbriques, escoles, botigues, estacions de metro, paisatges, oficines, monuments, pavellons, pèrgoles, aparcaments, hotels... Hi ha algú que negui que aquest entorn de treball necessita talent?

Afortunadament cada vegada som més visibles, i també menys de sala d'operacions i més d'urgències, si se'm permet el símil, i això ajuda a esvair aquells tòpics. Cal, però, insistir.

El talent no pot ser mai excedent, i menys al nostre país, on ens ha costat massa tenir-ne. Siguem astuts: reconeguem-lo, protegim-lo i posem-lo a treballar també en el quotidià, avui mateix.