Mai no havia pensat que arribaria a escriure la frase que ve
a continuació: estic d'acord amb Francisco Camps.

El dijous proppassat, durant el seu discurs d'investidura com a president valencià, Camps va deixar anar aquesta proposta: reformar el sistema electoral i adoptar un sistema de circumscripcions uninominals, de manera que els electors triïn només un diputat, en comptes del sistema de
llistes vigent.

El fet que la proposta vingui de qui ve no li resta validesa.
El sistema uninominal és
infinitament superior al de llistes tancades amb sistema d'Hondt, la pitjor combinació possible. Hi ha un primer avantatge indiscutible: qui guanya les eleccions al seu districte és diputat, i qui perd se'n torna cap a casa. Ara tots els líders tenen assegurada la cadira. Fins i tot amb grans patacades electorals, els sistema de llistes garanteix la feina als caps de cartell.

És cert que el sistema afavoreix el vot tàctic, que al seu torn beneficia el bipartidisme, però les darreres eleccions al Regne Unit, amb la irrupció dels liberals demòcrates de Nick Clegg, han demostrat que no és cap axioma. És més just i més democràtic que cada ciutadà pugui triar el seu propi i únic diputat, i que sàpiga amb nom i cognom qui el representa i a qui demanar explicacions. Així, la fidelitat del diputat és amb l'elector, més que amb el partit. Quan es va discutir la directiva de les 65 hores al Parlament Europeu, l'aleshores primer ministre britànic, Tony Blair, va telefonar personalment a tots els eurodiputats laboristes perquè votessin a favor de la proposta. Més de la meitat van desobeir-lo, perquè sabien que després haurien d'enfrontar-se amb els seus electors. Quina diferència amb el trist espectacle del nostre Parlament, on el cap de grup aixeca un dit per ordenar el sentit del vot a la resta de diputats, que obeeixen com mesells!

Hi ha un reclam creixent de la ciutadania per canviar la política, i aquest és el millor sistema per fer-ho. Ara és fàcil ocultar polítics corruptes o que només professen fidelitat al líder del partit, enmig de llargues llistes que votem sense conèixer-ne més que els dos o tres primers llocs. Això és el que fa pensar que la proposta de Camps és una declaració de cara a la galeria que no prosperarà, perquè atorgar més poder als ciutadans pot esclatar a la cara de la classe política. El 1904, el règim conservador que governava l'Argentina va adoptar el sistema uninominal. Va resultar electe Alfredo Palacios, amic de Francesc Macià, ferm defensor dels drets dels treballadors, que va esdevenir el primer diputat socialista del continent americà. En l'elecció següent, es va tornar al sistema de llistes.