Internet i la fi de l'oblit

El Joan, docent universitari de prestigi reconegut, tenia fama de bon jan entre els companys, de brillant investigador entre els experts i de professor sever entre els alumnes. De fet, el Joan pensava que la vida l'havia recompensat bé, almenys fins aquell moment. Ja havien passat molts anys d'allò, i quasi ningú recordaria que, en la seva adolescència boja, va ser multat per haver orinat al carrer. Tot això no arribaria mai a les orelles dels estudiants, si bé patia més pels eventuals comentaris que es podrien generar en el sector docent. El daltabaix, però, va arribar; fou un alumne qui va decidir cercar el nom i cognoms del Joan al Google. El primer enllaç el portà directament al Butlletí Oficial, que contenia l'esmentada sanció per incontinència. I com és evident, la història no va trigar –a través del correu electrònic i les xarxes socials– a ser vox populi entre la comunitat universitària.

El cas del Joan exemplifica perfectament un nou paradigma: a internet, la perennitat de la informació s'ha convertit en la norma general, i això és motiu d'una creixent preocupació ciutadana. Així s'observa en la memòria de l'any 2010 de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), recentment publicada, que mostra un augment del 56% –respecte a l'any 2009– del nombre de reclamacions encaminades a l'eliminació de la informació que internet perpetua. Tanmateix, això només és una incipient manifestació d'un fenomen –la persecució del passat– que, tot sembla indicar, pot acabar-se convertint en una autèntica caixa de Pandora per a la reputació i la vida privada de les persones. Pensem, per exemple, en aquella jove generació que està, en el dia d'avui, processant públicament la seva vida privada, ja sigui compartint fotos al Facebook, comentaris al Twitter o vídeos al Youtube. Moltes vegades aquesta informació és comprometedora, vergonyosa o obscena. Nogensmenys, és comú publicar-la sota la premissa que entén la web com un espai de relació entre “amistats”, si bé allò compartit és accessible a tercers i objecte d'indexació dels cercadors.

Per tot això, s'ha plantejat en el si del debat públic la necessitat de regular un dret que permeti forçar l'oblit de determinats fets passats. Ara bé, quina informació es pot eliminar d'internet i quina, per contra, hem de suportar? Des d'una òptica estrictament jurídica cal distingir dues hipòtesis diferents.

La primera, quan es tracta d'informació il·legítima, això és, quan la difusió consisteix en un exercici que no s'emmarca en les llibertats informatives reconegudes en la Constitució Espanyola. O dit en altres termes, quan la informació afecta la dignitat, la intimitat, l'honor, la pròpia imatge, o constitueix un tractament no autoritzat de dades personals, i no existeix un interès públic que justifiqui la seva publicació. Així ho ha entès l'AEPD, que defensa que els individus no s'han de resignar ni veure's exposats eternament al tractament de les seves dades personals, quan les notícies o els fets no tinguin rellevància pública. En aquesta mateixa línia està treballant la Comissió Europea, que prepara una nova directiva on pretén garantir el dret a l'oblit a les xarxes socials. La segona hipòtesi es produeix quan la informació continguda a internet és legítima, pel fet d'estar continguda en una font d'accés públic –art. 3.j de la llei orgànica de protecció de dades– consultable arreu. Els mitjans de comunicació social i els butlletins oficials, per exemple, tenen aquesta consideració. És prudent considerar que, en aquests casos, si bé la informació no es pot cancel·lar de la font principal, això no significa que els ciutadans s'hagin de veure sobreexposats a l'ull aliè per culpa de l'efecte multiplicador dels cercadors. Així ho interpreta l'AEPD, malgrat que la qüestió no és gens pacífica i a hores d'ara resta pendent que l'Audiencia Nacional, previ pronunciament del Tribunal de Justícia de la UE, resolgui un litigi entre l'AEPD i Google, i dirimeixi sobre l'existència d'un dret a l'oblit que es tradueixi eventualment, també, en un dret a oposar-se al tractament que fan els cercadors web en indexar.

Amb tot, un nou món on la memòria no és caduca –internet– exigeix una resposta de l'ordenament jurídic per tal de protegir la reputació i la privacitat dels ciutadans. La configuració del dret a l'oblit en el marc del dret fonamental a la protecció de dades personals (art. 18.4 de la CE) pot ser la solució. Fins aleshores, convé estar pendents d'allò que la xarxa explica –sigui veraç o no– sobre la nostra trajectòria vital. Si no, l'ombra allargada del passat pot enverinar el present i condicionar el nostre futur.