Ser professor és genial: els joves van modelant davant teu el seu caràcter lliure i propi. La interacció educativa és única –com entre pares i fills–, intensa, compromesa, perillosa. I més encara si ensenyes filosofia, ciutadania, ciències socials en general. Mirem que noies i nois alcin la mirada, que no se'ns ensorrin en un consumisme pansit. Cal que tinguin un cor gran, magnànim, i tot això amb llibertat, sense tallar-los la creativitat pròpia de l'adolescència saludable. Sòcrates ho tenia clar, i s'hi va deixar la pell. Ara també podem obrir-los a un futur millor, tot i que no necessàriament luxós o pijo.

El decrets curriculars del 2007 van aixecar un notable enrenou: quina havia de ser l'orientació de la Ciutadania? Alguns pretenien declarar obsolescent la família, quelcom retrògrad. Per als nostres millors diccionaris l'obsolescència és una “depreciació dels béns com a conseqüència del progrés tècnic” (vegi's el DIEC, dlc.iec.cat, o l'Enciclopèdia, a diccionari.cat).

Tothom sap del famós documental Comprar, tirar, comprar (accessible a rtve.es), que posa fi a la nostra ingenuïtat. Els poders, de fa temps, imposen certes caducitats programades. En concret, contra els iogurts ho fa la naturalesa; contra els sistemes informàtics o mecànics, el fabricant; i contra les institucions, certs grups de pressió (intel·lectuals, sindicats...) Jo sé de gent que voldria posar un termini de tancament a la família, que acusen de “sistema de domini”. Són hereus de l'Escola de Frankfurt, que, per cert, ha quedat ben obsoleta. S'equivoquen: la família segueix sent el millor esquema de servei grupal (d'ella se'n rep tot el que es necessita, i li aportes tot el que pots): és l'ideal de Marx, però del tot gratuït i absent de crims i conculcació de la dignitat de ningú.

El Termcat –font ben fiable– sembla aprofundir en la malícia de l'obsolescència imposada. Afegeix que sol ser “un canvi de moda, una situació de mercat en regressió, un deteriorament” i –això és més gros– una “estratègia de producte consistent a llançar al mercat nous models [...] de manera que els anteriors siguin percebuts pels consumidors com a obsolets, encara que ni tecnològicament ni funcionalment ho siguin”. Hi ha mala bava! Se'ns pressiona perquè canviem de cotxe, de PDA o d'esposa. Però... si encara funcionen!!! Per què els hem de substituir? Tot això són agressions antiecològiques, capitalisme indigne. Si els mercats se'ns ressenten, ho lamento, però ho hem de clamar! No tots els progres són iguals ni han de repetir eslògans rovellats. Ser progre és donar un sentit a la nostra vida que, per cert, té una data de caducitat no programable... per ara!

El currículum de l'ESO (Decret 143/2007) inclou continguts sobre la família. Va esdevenir un assumpte polèmic per l'acció dels mercenaris de la confusió. Ara sabem que en un 90% depèn de qui hagi de donar aquestes unitats (sigui a la concertada o a la pública). Se sol distingir quatre models possibles d'intimitat relacional pròpia de la dinàmica familiar: a) el patriarcal, més aviat antic i basat en la submissió a un cap; b) el més freqüent ara, que seria el model nuclear (en 80 metres no hi ha gaire lloc per als avis), i marcat per la igualtat en el tracte; c) el monoparental, degut a defunció, separació, etcètera; i el d) el de famílies reconstituïdes, fórmula creixent en nombre i sovint deguda a l'anterior. Ara bé, ni rastre d'obsolescència: l'ideal de felicitat sempre passa –en persones equilibrades– per la vida familiar, per la que es pugui tenir.

També revisem quines funcions fa la família, i com ningú les fa millor: és educadora, dóna suport afectiu, és assistencial, possibilita la supervivència econòmica i –encara que a alguns anti els rebenti– és també reproductora: hi passa el futur... el seu i el nostre, el de tots! Tenir una família és un dret i també –especialment per als més joves– un projecte.