A principis del mes de juny el PEN Català va fer públic el Manifest de Girona, que condensava un decàleg sobre els drets lingüístics. Un decàleg d'aquesta mena podria semblar, a dia d'avui, innecessari. Però la realitat, que és cabuda, s'encarrega de retornar-li la vigència. El PEN és una organització d'escriptors de caire mundial, i el català –fundat el 1922– té un profitós programa d'acolliment d'escriptors perseguits en els seus països. Ara, si algú pretén associar el decàleg només a països amb dictadures o conflictes, s'equivoca, perquè de nou la realitat impostora i immediata ens fa xiular les orelles.

“La diversitat lingüística és un patrimoni de la humanitat, que ha de ser valorat i protegit”, diu el primer punt del decàleg. O també: “El dret a l'ús i protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides com un dels drets humans fonamentals”. I encara: “El respecte per totes les llengües i cultures és fonamental en el procés de construcció i manteniment del diàleg i de la pau en el món”.

Sols de mirar la situació del català –o del valencià, si ho prefereixen– al País Valencià, la conclusió és de perplexitat. Com es pot tenir una actitud tan desorbitada davant d'una llengua? I més en l'etapa 2.0? Una actitud veritablement kafkiana, que busca alienígenes a les Illes Balears. Una reacció que entronca amb els tics dels bigotets preconstitucionals. El PEN Català ja ha dit que denunciarà a l'assemblea general del PEN el genocidi del govern valencià contra la llengua catalana. Fa tot l'efecte que a cada bugada perdem un llençol. I davant de tot això, encara sura una pregunta més inquietant: l'Estat on ens trobem seria capaç de fer seus i aplicar els punts d'aquest decàleg?

Amb la mort de Víctor Torres, diversos investigadors han coincidit a dir que se'n va una capacitat d'oratòria i argumentativa pròpia de tota una generació ja inexistent, de la qual ens n'arriba un testimoni estantís, pels mateixos efectes del bigotet preconstitucional sobre la memòria col·lectiva. L'argument, la paraula, porten de la mà el pensament, o, com afirma el decàleg, “la vida, la cultura i la identitat”. Un signe més que no tenim temps per perdre: molts llençols, llengües –i mots– per servar.