Hem fet molts tipus d'espectacles. Sí que és veritat que els muntatges solistes permeten viatjar amb més facilitat. Jugo amb la dramatúrgia tradicional, però li faig un tomb i els porto a una possible reflexió contemporània. El 1987 vaig estrenar A dues mans, en què feia néixer les dues màscares de la comèdia dins d'una olla i s'anaven vestint dels diferents caràcters dels personatges. Jo defenso el caràcter universal dels titelles. On més clar queda reflectida la coincidència de cultures és en els espectacles tradicionals de titelles, que generalment consten de molta acció i poca paraula.

Sí. El 2009 vaig estrenar una seqüela del primer. Ara treballo amb personatges clàssics (el Putxinel·la, la mort, el dimoni...). La tradició diu que el Putxinel·la es procrea a sí mateix. Ell mateix es fecunda i fa un ou que, quan s'obre, apareix un nou Putxinel·la. Jo demano al públic si algú ha portat l'ou de la imaginació. Ningú, evidentment, no el porta. En faig aparèixer un d'entre els espectadors i el parteixo dins del teatrí que s'il·lumina i projecta ombres. Cada personatge sortirà d'una caixa convertit en una silueta, quan puja dalt del teatrí pren forma de titella. Quan s'acaba l'escena, tots tornen a una caixa que, a la vegada, s'il·luminarà de nou. El meu següent repte és ensenyar què passa dins d'aquella caixa.

Seran 17 funcions en set ciutats diferents del 19 de juliol al 18 d'agost. Imagino que els haurà sobtat que el teatrí es converteixi en una caixa de llum i em sembla que també els va atrapar la manera com tracto la tradició: jugant-hi i distanciant-te la pots poetitzar.

Quan es va produir la desgràcia, ja tenia la gira tancada. Em temia que se suspendria. Però no ha estat així. No aniré a cap zona contaminada. Em sembla que ara tenen necessitat que la gent els visiti. Arran de la catàstrofe, s'ha vist la relació entre Catalunya i el Japó. Aquesta gira, amb el suport de l'Institut Ramon Llull, incrementa aquesta amistat.

Allà on interessa l'espectacle, és que es manté la influència dels titelles. Ara, que també he viatjat a ciutats per fer l'estudi sense que em contractin. Però sí que és cert que a Beirut, Palermo, Istanbul, Madrid o Lisboa he anat aprofitant les invitacions. El vestigi dels titelles es manté en situacions diferents. A Nàpols s'identifiquen absolutament amb el Putxinel·la. A París, al segle XIX, apareix el Guignol i desapareix el Polichinelle. Però llavors té gràcia descobrir en què s'ha transmutat. El meu llibre recollirà la relació de ciutats europees amb el Putxinel·la. Però ja treballo (i al Japó hi investigaré) per un estudi que faci la relació dels titelles amb les principals capitals de l'Àsia.

És que si sóc atrevit és perquè sóc titellaire. Sóc aquella persona que pot dir, històricament, el que vol. El meu ofici em permet parlar de tot. Els titellaires, tot i que també han estat perseguits i executats, fan caricatures, entren en el món simbòlic. Es podien riure del rei i també fer paròdies dels autors de moda, fent parodies dels seus arguments tràgics.