Seria insensat negar que tant en l'àmbit polític com en el sociològic o en l'econòmic aquestes darreres setmanes han passat coses importants. Tan insensat com seria restar importància a les que les han precedit que, fins i tot, a la meva manera de pensar, tal vegada en siguin més. Les acampades dels “indignats” han estat importants, certament, però ho ha estat més l'exageració del ressò mediàtic que han aconseguit, ressò mediàtic que ha estat molt menys intens pel que fa a l'avaluació de la seva autodegradació o autodesautorització amb el vergonyós episodi del boicot al Parlament de Catalunya. Hauria estat oportú establir comparacions entre les consultes populars sobre el dret a decidir que preguntaven si “està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent i democràtic, integrat a la Unió Europea”, i el comportament dels “indignats”. Per exemple entre el civisme de les consultes i la seva participació i el civisme i la participació dels “indignats”.

Les consultes pel dret a decidir es van fer practicant una fórmula que se'ls negava i la validesa de la qual se'ls discutia. Van organitzar unes votacions. No tenen efectes jurídics se'ls deia, o no són vinculants, se'ls afegia. Els demòcrates sabem que el vot emès en condicions de total independència és el fonament únic i insubstituïble de la democràcia i del poder. Pallach deia que un règim, per ser democràtic, ha de respectar la gamma completa de llibertats i, remetent-se a Schumpeter, que perquè una societat pugui ser considerada com a democràtica és necessari que els detentors del poder obtinguin la seva legitimitat per mitjà d'una elecció estrictament concurrencial. En ocasions desmereixem la legitimitat que atorga el dret de vot. Els diputats del Parlament de Catalunya que el 15 de juny passat es disposaven a entrar-hi, precisament per exercir el mandat electoral que se'ls havia atorgat, estaven legitimats. Havien de debatre i havien de decidir, també a través dels seus vots, la llei de pressupostos del 2011 de la Generalitat de Catalunya. Quina consideració els va merèixer als “indignats” aquesta legitimitat? Van ser els excessos de quatre eixelebrats? No postulen els “indignats” que tot es fa per consens?

Les consultes es van fer a 554 municipis i hi van participar 881.564 ciutadans i ciutadanes. A Barcelona la xifra va ser de 257.645. Tots els votants estaven censats en els seus respectius municipis. No era possible anar a engrossir la participació de qualsevol municipi desplaçant-se de l'un a l'altre. No era possible organitzar autocars, ni cap marxa simbòlica a peu. Per moltes acampades que els “indignats” fessin a les principals ciutats de Catalunya, queden molt lluny, en capacitat de convocatòria, un moviment de l'altre. Amb la particularitat que la reivindicació plantejada pels independentistes s'ha formalitzat a través del vot. La dels “indignats”, que proclamen seguir les recomanacions de l'assaig de Stéphan Hessel, Indigneu-vos, va oblidar el 15 de juny al parc de la Ciutadella que un dels epígrafs de l'assaig porta per títol: La no-violència, el camí que hem d'aprendre a seguir, que comença dient: “Estic convençut que l'esdevenidor pertany a la no-violència, a la conciliació de cultures diferents. És per aquesta via que la humanitat haurà de franquejar la seva propera etapa”, i en un posterior paràgraf del mateix epígraf, que “s'ha de comprendre que la violència dóna l'esquena a l'esperança. Se li ha de preferir l'esperança, l'esperança de la no-violència. És el camí que hem d'aprendre a seguir. Tant del costat dels opressors com dels oprimits, s'ha d'arribar a una negociació per fer desaparèixer l'opressió”.

L'ocupació permanent d'espais públics és una violència. Cap indignació, per justificada que sigui –sense entrar a discutir si la seva ho és o no i tal vegada ho és– no l'exculpa. Els altres ciutadans i ciutadanes, que també poden estar indignats, tenen drets sobre aquests espais, entre ells gaudir-ne lliurement. La manipulació és una altra violència. Segons manifesta en una nota de premsa, la subcomissió d'autoderminació de l'acampada BCN va intentar introduir una referència al poble català en el document de mínims, la qual tot i guanyar les successives votacions, assembleàries per descomptat, en quedava eliminada, amb la qual cosa el document era barroerament manipulat. Els independentistes ja fa temps que hem renunciat a la violència en totes les seves manifestacions. Ja ho havíem fet abans de la publicació de l'assaig de Stéphan Hessel. Això no vol dir que haguem renunciat a l'esperança. La nostra dignitat alimenta aquesta esperança de veure realitzat el nostre anhel.