Després d'examinar-lo a través de l'accelerador de partícules del gran sincrotró europeu, els experts han dictaminat que el pigment groc que Van Gogh va utilitzar per pintar els seus quadres, especialment Els gira-sols, s'està enfosquint i ho farà de manera progressiva a causa d'un procés químic que el podria fer desaparèixer pels volts dels 2050.

Per a Van Gogh, el groc era “el color de la llum” i el símbol de la vida. El seu groc és la temptativa més audaç d'un artista per plasmar l'energia radiant de l'univers; ell va portar la saturació del groc de manera triomfal fins al límit suprem. Com deia Rafael Alberti, el groc de Van Gogh “rueda, resuena, grita / hasta hincarse en el centro de la retina”.

Goethe creia que el groc venia directament de la llum i que era el primer dels colors. També ho deia Dámaso Alonso: “Primero fue el amarillo / antes que el rosa y el lirio”. I potser també Verdaguer quan deia que “el gira-sol / de tant admirar el sol / n'ha pres la fesomia”. Però en el nostre paisatge hi resplendeixen altres grocs. Montserrat Vayreda ho anuncia: “Ran de la muntanya hi ha / un trencadís de mimoses. / Quan més les abraça el vent, / més obertes i més grogues”. Mercè Rodoreda veia florir les mimoses a Romanyà com si fossin “un pom de boles d'or”. Però també, enmig del verd dels camps, “la ginesta floreix” com en el vers d'Espriu i en la cançó de Raimon. Les ginesteres llueixen “dalt dels monts, davant del mar” en el poema de Maragall: “Per la costa, a grans esteses / tot el ginestar fa llum; / les candeles són enceses, / tota flaire, sense fum.” Igualment, en la prosa de Ruyra, “els penyals esclaten en una florida de ginesta que els dóna l'aspecte d'altars en lluminària”.

Gira-sols, mimosa, ginesta: bé podem creure, com Goethe, que el groc ve de la llum. Van Gogh feia servir el mateix groc del blat i de les flors per pintar directament el cercle rutilant del sol.