Sentim sovint compassió pels dèbils: una nena que plora, un manifestant maltractat, un discapacitat aïllat. Aflora –tal com diria J.S. Mill– un “sentiment d'humanitat”que a tots ens acompanya. La manera com tractem les persones més dèbils és una mesura objectiva de la “qualitat moral” de les nostres societats. És clar i definitiu: la força “absoluta”d'una cadena depèn de la resistència de la més feble de les seves baules.

Certament, n'hi ha que gosen fer bretolades amb els dèbils. Passava a l'escola i succeeix a les empreses, i arreu. Hobbes se'n va adonar i també altres: abans d'ell, el sofista Trasímac de Calcedó i, després, en la modernitat, l'enaltit Maquiavel i el malaguanyat Nietzsche. Però nosaltres ens sabem diferents, millors.

Ara bé, no estic gens segur que ens importin de debò els dèbils..., vull dir, a part del sentimentalisme momentani. Observo primer alguns dels qui, fa poc, ocupaven carrers cridant contra una hora més de feina o per no sé quins “drets socials adquirits”. Però, poc després, quan esbato contra un dèbil de debò, tot se m'ensorra. N'hi ha que no tenen ni força per cridar, són “sense veu”. Són tan dèbils que no interessen ni sindicats ni polítics, són innocus i, per tant, esdevenen invisibles: només els veiem si volem.

Tinc dues preguntes sobre la “debilitat”: a) Hi ha “falsos dèbils”, frau mediàtic que cal desemmascarar?, i b) qui en té cura, dels dèbils de debò?

Les nostres societats avançades eliminen els qui no serveixen, excepte si et poden donar un vot per als propers quatre anys. Per això, qui planta cara als antiavalots, arriba –encara que sigui juste– a final de mes, gaudeix d'un recolzament sindical i d'una targeta del Catsalut no és un dèbil seriós. Cap dels ni-ni, que tots coneixem, és dèbil: en això, fan frau.

He vist febles silenciats: els uns no poden ni amb l'ànima, els altres són deficients greus intel·lectuals o físics; n'hi ha que s'han quedat sols com un mussol. No prenen els carrers perquè ni són simpàtics, ni parlen bé, ni s'encadenen dins la CEOE, ni criden contra els parcs eòlics. No interessen cap polític. Qui és la seva veu? Ningú? Parem atenció perquè ells són la baula més feble, la que mesura la categoria moral de tots plegats. Cal pensar-hi.

Si en Hessel –gens dèbil, com la majoria dels seus addictes– ara mana passar de l'“indigneu-vos” al “comprometem-nos”, potser cal pensar “què faig jo?”. Certament, no hi ha dret que em treguin un 5% o més del sou per culpa de quatre pèssims gestors, però, per què em queixo tant? Què aporta el malparlar genèric a la terrasseta d'un bar? I si em fixés en el dèbil de debò?

L'educació és ben important: cal una formació en l'autèntica compassió, un creixement en la virtut moral i cívica. La indignació mai ha d'afavorir l'odi i la confrontació perquè aleshores reben els dèbils, els dèbils de debò. I els de sempre afavoreixen conflictes nous, dels quals viuen. Ho canviem?