Amb la recent victòria electoral per majoria absoluta del Partit Nacional Escocès (SNP) a les eleccions escoceses, la pregunta ja no és si hi haurà o no un referèndum per la independència sinó quan es farà. Sens dubte serà un procés interessant i fóra bo que els catalans en féssim un seguiment exhaustiu. Especialment ara que el 43% de la nostra població ja es decanta per la independència. Cal, doncs, extreure'n lliçons per quan arribi el moment. És per això que cal prendre nota dels arguments a favor i en contra, de les actituds dels governs democràtics d'Escòcia i del Regne Unit i de les reaccions de la societat, l'empresariat, la UE i la comunitat internacional.

Escòcia i el Regne Unit enceten un procés democràtic exemplar en què seran aquells que paguen els impostos els encarregats de decidir qui ha de gestionar els recursos del país i quin ha de ser l'encaix d'Escòcia en aquest món tan interdependent. Escòcia, però, és molt més que un referèndum. És un país que ha aconseguit una base sòlida a partir de la qual l'SNP ha pogut crear il·lusió. Són molts els exemples de tot el que el govern del primer ministre Salmond ha aconseguit en temps de crisi: universitat gratuïta per als estudiants, davant els 10.000 euros que pagaran els estudiants a Anglaterra; reducció del nombre d'alumnes per classe a les escoles, zero acomiadaments obligatoris en el sector públic, atenció a la gent gran gratuïta, incloent-hi l'atenció a domicili; congelació dels impostos locals durant més de quatre anys, prescripcions mèdiques de franc, eliminació dels peatges, manteniment de la taxa d'atur per sota del 7%, i un llarg etc.

L'SNP està decidit a guanyar aquest referèndum, i el senyor Salmond sap perfectament que això només es podrà aconseguir si el govern continua demostrant que pot gestionar el país millor que ningú. Òbviament, això no és pas una tasca fàcil, i és per aquesta raó que Salmond sempre ha tingut molt clar que cal promoure la meritocràcia tant a nivell de govern i de parlament com de partit. Sap que només tenint els millors podrà crear les polítiques adients i, sobretot, podrà identificar les fórmules convenients per finançar-les i fer-les possible.

Tanmateix, a Escòcia no tot són flors i violes. El sistema de finançament del seu govern no té poders ni per emetre bons ni per endeutar-se, i el seu pressupost encara depèn completament de Londres, que cada any que passa li estén un xec més petit. Ara bé, és un país que utilitza tots els recursos per fer polítiques que amplien de manera progressiva el benestar de la seva població i promouen la competitivitat de la seva economia per aconseguir fer d'Escòcia un país més pròsper. 

Potser un dels exemples més sorprenents d'estalvi de recursos el trobem en la mateixa estructura de l'administració pública. Escòcia, amb més de cinc milions d'habitants, només té 32 ajuntaments, un govern i un parlament. Lluny de la situació a Catalunya, amb 945 ajuntaments, 41 consells comarcals, 4 diputacions, un parlament i un govern. I ja veurem què passa amb les vegueries.  D'altra banda, Catalunya té un sector privat que funciona de manera extraordinària, però cal aprendre de les experiències reeixides en altres països per aconseguir minimitzar la despesa, ampliar l'estat del benestar i ajudar el sector privat a prosperar i competir internacionalment. Aquesta nova Escòcia està fent passos de gegant, i el secret és ben senzill: meritocràcia, transparència, sentit comú i responsabilitat (qui la fa la paga). La resta ve sola. No sembla tan difícil, oi?